LES PASSES DE LA INDIGNITAT

En el reialme de la misèria humana no hi fan res els magnificats ni els esperits que es creuen lliures i alliberadors. No hi fa estar de res. No hi compten reis ni estats de dret. No hi ha fronteres, clar, perquè la salvatgina s’imposa. En aquests camps minats de desconfiança, rancúnia infinita i una fredor que desarma qualsevol bona intenció, la temptació de ser llop no deixa i es perd més temps allunyant aquesta temptació que esbrossant llinyes solidàries. Tothom en fuig, de la misèria, llevat dels miserables.

En l’imperi de la carn viva i la sang a la cresta permanentment la nuvolada esdevé amenaça i l’aire escàpol cap de fibló que pertorba l’equilibri en la intempèrie dels marginats que, com més va més s’encloten, més s’aïllen, més detesten la mà que vol ser recer, la veu que es declara amiga, l’alè deslliurat que vol ser oratge.

I tanmateix malgrat els gargalls pudents que enceguen, els menyspreus més abominables, l’estultícia treballada a potades i l’horror dels enderrocs en tots els àmbits, hom segueix entercament decidit a no deixar avançar una passa més la indignitat sense dents, sense recursos, sense res, absolutament res.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *