marginàlies

Li falten 92 pàgines per acabar una novel·la de 709 -i cap d’elles hi sobrava, per ell- que des de fa tres dies el té aclaparat i xuclat. Entrant a l’avió feia comptes acabar-la sabent de cert que just en fer-ho ja l’enyorarà.

Tenia el seient 13D, que dóna al corredor, i ha estat el primer. Estant segur que tindria companyia, ni s’ha lligat el cinturó ni ha tret el llibre de la bossa. Inquiet, ha vist com les seves companyes de viatge han estat les darreres a acomodar-se i, per això, els ha fet discretament coneixedor que estava molest. I tot d’una se n’ha empenedit perquè totes dues han fet com ell: treure un llibre.

Quan l’avió ha iniciat les maniobres per anar a cercar la pista d’aterratge tots tres llegien i ell ha pensat que semblava que feien competició de concentració. És clar que no han prestat cap atenció a l’explicació de les hostesses​ sobre l’evacuació, cas que fos necessari.

No s’ha adonat de l’enlairament, tan ficat estava en les darreres pàgines d’una novel·la extraordinària escrita per un autor indecentment jove.

Als pocs minuts de vol i de lectura sent una punyida de son que espanta amb un moviment brusc d’espatlla que sorprèn la veïna. Ella, instintivament el mira de reüll i ell l’espera amb un somrís maldestre. Es refà, però a l’instant sent una altra fiblada de son i ja no pot respondre com abans per no quedar en evidència davant la veïna que no en té gens, de son, ans al contrari, cada punt fa anotacions al marge.

S’adona que cada cop li costa més mantenir els ulls oberts tot i els esforços que fa per mantenir la lectura. Nota que, com quan penetra plenament en la lectura, s’ha aïllat per complet i s’oblida que vola, nota prou que només és carn i ànima de lectura. És cert que les lletres s’emboiren però també és conscient que ha d’acabar la lectura d’una novel·la que l’ha canviat, ho pot assegurar.

Quan s’han tornat a aclarir les lletres llegeix: “E, stant axí, a mi apparech, a mon viyares, un hom de miya statura ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompenyaven-lo dos hòmens de gran statura, la un dels quals era jove fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab longa barba e sens ulls, lo qual tenie un gran bastó en la mà. E entorn los dessús dits havie molts falcons, eastors e cans de diversa natura qui cridaven e udulaven fort legement…”.

Riu per ell, en percebre aquella bogeria: un passatge de “Lo somni” en aquella novel·la és un disbarat. I va per tornar dos paràgrafs enrere per mirar de tornar a agafar el fil, però no hi ha manera, com més recula, més Bernat Metge hi troba.

A punt d’histèria sent una veu molt amable que el tracta de senyor i uns dits delicats que no coneixen l’ofensa que li toquen suaument l’esquena. És la veïna, l’al·lota de la lectura anotada que l’adverteix que ja han aterrat. Molt empegueït s’adona que s’ha adormit i el cap ha anat a reposar sobre l’espatlla jove. No es troba paraules per disculpar-se ni l’al·lota s’atreveix a mirar-lo.