LA MELODIA DEL PIFRE

Passava una penada de no tenir el coronavirus en notar-se un mal generalitzat a tot el cos, una set gens natural i unes dècimes de febre. En aixecar-se a les nou li faltaren cames per anar a comprar-se una mascareta a l’apotecaria veïna que no tanca mai i plantar-se a la consulta del seu metge, un fill de cosí vint anys més jove que ell, que ja no sabia com havia de tractar la seva inveterada hipocondria.

Hagué d’esperar que la infermera obrís la consulta. L’al·lota, en veure’l amb la mascareta fermada com si fos un morral i coneixent el seu histerisme,  el va fer passar a la sala d’espera, informant-lo que no patís, que seria el primer pacient a ser atès.

El seu metge entrà a la consulta en haver tocar les deu i just obrir se’l trobà davant la porta per dir-li, sense saludar-lo, que tenia el coronavirus. El seu fill de cosí metge el saludà cansadament i li demanà si venia de Wuhan i ell li contestà rebent que no, però que així i tot s’havia infectat.

El metge el va fer jeure al llit per reconèixer-lo i, en haver-ho fet, li digué que no patís, que no tenia el coronavirus sinó una grip vulgar. Ell, òbviament, el va contradir i li digué que la febrada que havia tingut durant la nit –segur que fregava els quaranta-un graus- no es corresponia a una cosa tan vulgar com la grip, sinó a una malaltia molt més arrogant i altiva. El seu metge li repetí que no havia de patir, que amb una grip ja n’hi ha prou i s’assegué a la taula per receptar-li allò que considerava que havia de prendre.

Però el seu fill de cosí hipocondríac el tornà a contradir i li digué que, pres per la febre, havia tingut una visió tan clara i coherent que necessàriament el seu mal havia de ser prou important i qui sap si letal.

I li contà que, nit closa, havien entrat a la seva cambra el filòsof humanista Giovanni Pico della Mirandola, que tenia presa per l’espatlla Margherita, l’esposa de Giuliano di Mariotto de Medici, una dona preciosa. Li demanaven sisplau que els deixés el tàlem per poder donar curs als seus desitjos. Que de cap manera no es cregués que ell, en Giovanni, havia segrestat aquella dama bellíssima. S’ho havia inventat una de les dames que sempre l’acompanyaven perquè ell no li feia gens de cas per molt que la dama no dissimulàs el seu encaterinament. Ell, en Giovanni, estava acabant d’ordenar les seves nou-centes Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae in omni genere scientiarum, síntesi de filosofia platònica, de càbala, de màgia astrològica i de doctrina religiosa, projecte enorme que el darrer que reclamava era embolicar-se amb un rapte. L’únic que volien era passar una nit junts per compartir la pell ensalivada. I en  acabat de donar aquestes explicacions, també entrà a la seva cambra un músic tocant un pifre per acompanyar la rebolcada dels amants. I en sentir aquella melodia, ell s’aixecava del llit i el cedia a Margherita i Giovanni.

Davant aquesta escena tan nítida, com vols que no tingui un mal ben dolent?, exclamava al seu fill de cosí metge.

 

 

Afegeix un comentari