marginàlies

Sobre els casos suposats, denunciats o investigats d’explotació sexual de nines i nins de Mallorca que estan o estaven tutelats per l’administració pública, tothom hi diu la seva i són comptades les aportacions vàlides i valuoses sobre el drama i que, al mateix temps, posen l’accent on cal posar-lo.

D’entrada i sobretot, es tracta de menors, de nines i nins, de criatures en definitiva que, a més de la càrrega d’haver viscut situacions familiars que han afectat seriosament la seva construcció emocional i que els obligà a separar-se del nucli familiar, han entrat de ple dins espirals de degradació humana absoluta. Es tracta, per tant, de criatures -insistesc- víctimes per partida doble de l’abús, de la negligència, del maltractament o de la vexació. No ho oblidem un sol instant: són vides trencades per sempre.

Sent així i com a primera mesura inexcusable cal tractar i acarar la tragèdia d’aquelles víctimes que han tingut el valor de denunciar aquestes vexacions. Això vol dir que aquestes víctimes dels tropells humans més execrables han de ser tractades pels millors especialistes per tal de recompondre fins allà on sigui possible la seva vida mil voltes apallissada.

Aquesta és la primeríssima responsabilitat que hem d’exigir a l’Administració pública i que cap dels que escriuen i diuen i pontifiquen en fa cap crida: atendre fins a l’exageració les víctimes. I en tot el rebombori mediàtic i polític muntat a costa d’aquest drama, aquestes víctimes no sols es dilueixen, s’esvaneixen, sinó que es converteixen en culpables. La culpabilització de la víctima se sent, i molt, amb una estridència que esborrona.

Sobre el patiment dels sacrificats s’ha muntat un circ vergonyant que branda la fusta de més disciplina forassenyada per als menors que presenten més problemes, més càstig, i cap referència ni una als depredadors, a les bèsties que esmicolen vides. I és sobre ells que hem de polaritzar la ràbia, el desesper i els correctius que es mereixen.