11 de març de 2008
Sense categoria
3 comentaris

Dignitat humil

Les veus del Pamano. Pàgines 196, 197 i 198. Jo no he patit una situació com aquesta, però he sentit el que transmeten les paraules allà escrites. Va ser en veu de ma mare. Parlant fluix per si l’escoltaven, però amb força perquè jo ho sentís en tota la seva contundència. Ja estàvem en temps de democràcia, però encara es parlava en veu baixa. En recordo la sensació, com la deuen recordar tantes persones que ho han sentit a través de la veu d’algun altre ésser estimat. És la impotència de fer justícia des de dins, des de la dignitat, sabent que mai es podrà fer prou justícia, que mai es podrà fer justícia per fets que no tenen marxa enrera.
I els malparits, que valdria més que no haguéssin nascut, moren al llit o viuen tranquil·lament sense donar comptes del que van fer. I el que és pitjor, el resultat de la seva feina avui dia ja es dona per bo. Ja no es vol canviar. El que està fet fet està i ho has d’acceptar. Va ser injust, però vès que hi vols fer.
I amb aquestes generacions, mica en mica, tot s’apaga.
És un plaer quan la ficció és tant real.
Ets molt gran Jaume. Només el teu art pot fer reviure sensacions amb aquesta intensitat.
Segurament el millor escriptor que he llegit.

I és culpa d’ell que estigui despert a aquestes hores. M’han de caure els ulls perquè tanqui el llibre.

Imatge: www.escriptors.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!