marginàlies

El mateix dia que fa vint anys que decidí partir per sempre Enric Valor i Vives, castallut insigne, li ha seguit les passes fins a l’eternitat l’alcoiana Isabel-Clara Simó i Monllor. Tots dos Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Valor el 1987 i Simó trenta anys després, el 2017. Dos treballadors incansables a l’hora de llustrar paraules, causes i dignitats.

La millor forma d’honorar Isabel-Clara Simó seria que calléssim tots durant tot un dia per no ofendre més la llengua que ella tant va dignificar.

I tanmateix, el més alt reconeixement permanent d’Isabel-Clara Simó no pot ser altre que seguir tenint-la a la vora, seguir escoltant-la sempre, rellegir-la amb tota la punyeteria del món, com ens ensenyà. I anant sempre amb el més fràgil, amb allò que hem vulnerat sense pietat ni misericòrdia, amb les que hem maltractat, negligit, exclòs:

“i quantes tenen por,
i quantes s’amaguen,
i quantes han perdut
injustament
el dret de la ciutadania.”