RECERS QUE AVIEN

Els preceptors reclamen atenció absoluta i fan ben fet, fan bé esgotant-te. Si no ho fessin, ho planyeríem, com n’hi ha que planyen el silenci dels campanar. I tots podríem prendre mal. Entre jocs es fan lloc notícies que inquieten, que ens porten al caire del desesper. No governa la justícia, no: impera la revenja i com més dies passen, més encabronada. Desassossec de poble, sí. I havent sopat frugalment cerques recer en els textos que sempre romanen on cal per obrir-te espieres als panorames embromats com aquest d’Antoni Vidal Ferrando, “Ulls”, del seu recull “Cap de cantó”, editat el 2004 per Proa:

Com una mà que ve de collir les darreres
dàlies d’algun somni, la nit s’apergamina.
Surt un ocell de l’òxid argentós d’una foto
datada a Barcelona a l’estiu de l’any trenta:
eren dos patis els ulls de la mare.
Una cala on s’aturen els mariners a beure,
el seu collar de perles.
Així és la pols del temps: no existeix res tan fràgil
si no és la violeta extensió del silenci.
Dissecada, m’arriba la llum d’aquell estiu.
Lentament cobra forma dins el meu cor d’ortigues.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *