marginàlies

Els preceptors reclamen atenció absoluta i fan ben fet, fan bé esgotant-te. Si no ho fessin, ho planyeríem, com n’hi ha que planyen el silenci dels campanar. I tots podríem prendre mal. Entre jocs es fan lloc notícies que inquieten, que ens porten al caire del desesper. No governa la justícia, no: impera la revenja i com més dies passen, més encabronada. Desassossec de poble, sí. I havent sopat frugalment cerques recer en els textos que sempre romanen on cal per obrir-te espieres als panorames embromats com aquest d’Antoni Vidal Ferrando, “Ulls”, del seu recull “Cap de cantó”, editat el 2004 per Proa:

Com una mà que ve de collir les darreres
dàlies d’algun somni, la nit s’apergamina.
Surt un ocell de l’òxid argentós d’una foto
datada a Barcelona a l’estiu de l’any trenta:
eren dos patis els ulls de la mare.
Una cala on s’aturen els mariners a beure,
el seu collar de perles.
Així és la pols del temps: no existeix res tan fràgil
si no és la violeta extensió del silenci.
Dissecada, m’arriba la llum d’aquell estiu.
Lentament cobra forma dins el meu cor d’ortigues.