marginàlies

La lectura és una necessitat que desemboca sempre en el plaer. No obstant, hi ha lectures imprescindibles –diria obligatòries, però les obligacions sempre i en tot lloc hi sobren- que convoquen el desplaer; un malestar pregon que tanmateix acaba deixant un pòsit de ràbia aviadora o de força rebel que compensa amb escreix el desassossec que t’ha marcat.

En aquesta categoria de lectures cal incloure-hi “Auschwitz última parada”, d’Eddy de Wind (1926-1987), un relat escrit en aquest camp de concentració polonès on “no hi havia res que estigués motoritzat: tot era feina de milers, desenes de milers de mans”. El relat de qui conviu amb la barbàrie, amb l’horror més extrem, el més inimaginable en un sementer immens de mort i en el que “els alemanys eren més civilitzats tan sols per la tècnica amb què assassinaven”.

De Wind descriu allò que veu i sent, i allò que li conten els deportats que esperen l’extermini per fer-ne memòria permanent. Memòria d’una bestialització infamant: “Els anys al camp de concentració havien afectat en Zielina, però no havien aconseguit deshumanitzar-lo”; “sempre havia estat una dona assenyada, interessada en tot i en tothom, però al final només parlava de germà”.

“No, la mort no era cap enemic, sinó una salvació”, i així i tot “cap filferro espinós, cap mur, cap home de les SS podia impedir el pas del sol”.

Escruixidor, sí, i encara més quan t’adones que els hereus de la “solució final” ocupen escons a molts parlaments regionals, estatals i europeus; que tornen a bramar i a grimpar i a rearmar-se. I per això, precisament per això, caldria que aquest text arribàs a tothom i que tothom, en haver-lo llegit, resolgués barrar-los el pas.