DE PRESIDENTS, DE MALALTS I DE MEDICAMENTS

Espanya ja té nou president, Pedro Sánchez Pérez-Castejón. A Can Gazà, curiosament, alguns residents, havent dinat, seguien la votació en dues televisions, la gran connectada a Antena3 i l’altra a TVE. Així ho volen els gazanencs i així ho tenen, que l’adoctrinament no forma part del nostre programa assistencial. A la primera, els comentaristes bramaven i a la segona callaven. Alliçonador.

Ni jo ni cap resident no hem fet cap comentari en veu alta quan, com si fos un partit de qualsevol esport, la presidenta Batet ha donat el resultat final: 167 a favor del sí i 165 a favor del no. Ens hem begut les opinions per no cridar cap dimoniot, que ja s’ensuma sant Antoni. Com a qualsevol grup que es té per humà, entre els que ens aixoplugam a Can Gazà, n’hi ha que donarien vives al rei i a Espanya cada matí en aixecar-se i just abans d’anar a dormir, i altres a qui, com a la diputada Montserrat Bassa, els importa molt poc o gens la governabilitat de l’Estat.

En fi, que la dretota espanyola més assilvestrada, malagradosa, agressiva, violenta, abominable i perdonavides va desfermada i no s’escanya de cridar, i la resta intenta desmarcant-se’n i maldant fer lloc a la paraula. Que d’aquí es pugui passar a un acord és una altra història que bé pot acabar sent una tragèdia o una ègloga, per dir-ho així.

I tanmateix aquesta votació presidencial ens ha distret les reflexions que havíem engegat en haver rebut la factura de la farmàcia corresponent al mes de desembre de l’any passat. L’import a pagar era molt més que assumible si el comparàvem amb la gran quantitat de medicaments facturats. I tot, perquè pràcticament tots els gazanencs –com en tot hi ha excepcions- han aconseguit una Pensió Nocontributiva i, per tant, en ser pensionistes, els medicaments els surten de franc.

I tot d’una hem recordat aquells anys dramàtics en què fins i tot els pensionistes havien de pagar una part de les medicines i, encara ara, la gran quantitat de persones excloses que, en no ser pensionistes, sí han de pagar un percentatge i no tenen cap tipus d’ingrés, situació que es pot estendre a excessives famílies amb ingressos molt minvats. És una qüestió que no sol ocupar cap espai en els mitjans de comunicació i té totes les traces de drama.

I d’aquí hem pegat als gazanencs que pateixen la sida. Entre el preu dels retrovirals i el de les medicines per atacar malalties sobrevingudes a aquest mal i a la mala vida, sumen més de mil euros mensuals, a càrrec del sistema sanitari públic. I d’aquí al comerç aberrant de les farmacèutiques. I d’aquí als milions d’afectats per la sida que, per no poder adquirir a preus raonables els medicaments, moren diàriament com les rates emmetzinades.

L’Estat espanyol ja té president, però les xacres socials segueixen grimpant i posant en destret la nostra paupèrrima condició humana.

Afegeix un comentari