marginàlies

Sesteja Can Gazà tot esperant el cap d’any. Mai no perd la calma ni la força de la placidesa. Als residents no els agraden gens, les festes nadalenques perquè porten adherides massa històries amb dalla, excessius records amb cadena. Com sigui, encara queda un pensament per als dos gazanencs que estan ingressats a l’hospital i no per cap fotesa, evidentment.

Tanmateix, havent dinat d’aguiat de tonyina vermella, una menja de gurmet, Can Gazà, amb els colors encesos en l’inici de l’horabaixa, convida a fer sumaris exprés de l’any que ja se’n va a la posta definitiva. Res de nou o de substanciós, en el denou? Probablement tot encara que no hàgim parat esment al trànsit exigent dels dies i que la memòria flaquegi o no vulgui col·laborar en el raport. Costa tant, seguir dia rere dia el dictat de les hores! Hem seguit sent ostatges del temps, reus de la malaltia, almoiners de desigs de poca empena i de vol rasant; captaires irredempts de sons profunds i quietuds gens elaborades, meres, bàsiques.

Malgrat tot, celebrarem a la marginàlia manera l’entrada de l’any encara que no sigui, precisament, a les dotze en punt de la nit. I, per si de cas, després de les postres del dinar, al menjador ha ressonat un “bon any” que tots han acceptat com la darrera postal del 2019. Entrarà el 2020 fosca closa i trobarà prou llum al portell per poder fer el caminal sense travelades. I que sigui per molts d’anys!