marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 de desembre de 2019
0 comentaris

EL GRINYOL DE LES PARPELLES

Sota la dutxa, acabat d’aixecar-se quan encara no eren les sis de matí, se li ha aparegut la darrera imatge del darrer somni: una dona jove amb el cap rebentat pel tret d’una escopeta, estesa en una mena de prat cobert de neu. La sang fresca l’espantava tant com la cavorca en què s’havia convertit la cara de la dona. I amb la imatge també recordava un detall: a aquesta dona, abans de morir, li grinyolaven les parpelles.

Immediatament ha intentat posar vasa al somni fent entrar en escena una altra dona que, en topar-se amb el cos mort de la seva amada, pega un crit esfereïdor que fa esvalotar un grapat d’ocells que no pot precisar perquè no té cap coneixement ornitològic, i bé que se’n dol. Tanmateix, aquesta segona dona, corre cap a una cabana propera. Entra apressada per anar al telèfon antic negre, dels de disc, i contactar amb la policia, naturalment. I quan ha aconseguit parlar amb els agents de l’ordre, sent grinyolar ses parpelles i unes passes pesades que obren la porta de la cabana. Trencant l’alè, es gira cap a la porta i un tret d’escopeta li destrossa la cara.

Somriu per la bretolada que ha pensat mentre s’eixuga i es diu que l’ocurrència no fa més que presagiar un bon dia.

Preparant la cafetera, veu en el calendari de la cuina que avui és la festivitat dels sants Ananies, Azaries i Misael, els amics del profeta Daniel que varen ser condemnats a morir a la foguera i, entre les flames, cantaven himnes a Déu. Els servidors del rei no paraven d’atiar el foc amb betum, pega estopa i feixines, però ni Ananies, ni Azaries ni Misael no es consumien perquè Déu havia fet que enmig de la fornal hi bufés un aire fresc. Així, tots tres cantaven junts i a una sola veu càntics que glorificaven Déu: «Has obrat amb tota justícia / enviant-nos aquests mals, / fent amb nosaltres tot el que has fet. / Ens has posat en mans d’uns enemics / impius, rebels, odiosos, i en mans d’un rei injust, / el pitjor de tota la terra. / Ara nosaltres ni gosem obrir boca: / la vergonya i l’oprobi aclaparen / els teus servents i adoradors. / Per amor del teu nom, / no ens abandonis per sempre, no rebutgis la teva aliança».

Amb el darrer glopet de cafè, però, retorna la imatge de la dona morta enmig d’un prat de neu i es diu que bé es mereix la resurrecció perquè li conti per què ha acabat assassinada en aquella estepa blanca i, més que res, per què li grinyolaven les parpelles.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.