marginàlies

Les mans tenen noranta-tres anys però no són gens velles.
L’artrosi les deforma però ni així han perdut el vici parlar mansuetament, d’acaronar tot el que abasten o intueixen i de lluir la tumbaga del casament que els seixanta-sis anys han erosionat.
El poc temps que descansen, les mans es donen a la memòria que les manté en tendresa permanent.
I adesiara fan girar els ulls de la matriarca cap al penyal que condensa la història compartida amb qui fa onze anys se n’anà amb la mirada blava posada.
D’aleshores ençà, la mirada que mai no s’absenta vigila la vall sobirana i compassa la parla de les mans que pinten estels en els records i entendreixen la quietud esplendorosa de la vellesa.