marginàlies

En el parc, la humitat ben perceptible testimoniava la generositat de les darreres pluges que temporalment han amabilitzat Ciutat. Els elements de jocs no lluïen gaire, per això, però el seu llanguiment tardoral no retreia les intencions de les criatures.

L’infant que acaba d’estrenar els tres anys com si fossin un parell de sabates llustroses ha passat per tots i els ha aprovat amb bona nota, sobretot el tobogan per als més grans que ell fa estona que s’ha fet seu. És prou hàbil i arriscat per acceptar reptes així.

De retorn a casa per dinar s’ha volgut aturar a un banc per repassar minuciosament el perfil del parc, on el regne vegetal segueix perdent la partida amb l’imperi mineral. De cop, ha davallat del banc i ha recollit mitja dotzena de fulles de plataner i, una per una, les ha assegut com si fossin éssers amb qui pots conversar de tot i animadament. Quan ha tingut el caramull de fulles-persona que volia, s’ha assegut al seu costat i ha entrat en diàleg amb elles.

Parlava amb les fulles com si compartissin secrets: baixet i sense miraments a l’hora de vocalitzar, raó per la qual costava seguir el fil. I en veient-lo hom pensava que caldria transcriure com fos la conversa perquè, amb tota seguretat, seria molt més clara i contundent que les conclusions de la Cimera del Clima que s’ha celebrat a Madrid aquests dies. Com a poc seria molt més políticament incorrecte i neta, allunyada de la hipocresia que presideix aquesta i d’altres cimeres climàtiques.

I acabada la conversa, s’ha acomiadat de les fulles que seien com si fossin família.