Pluja d'impressions

Ahir va ser una nit màgica d’aquelles que es viuen poques vegades al llarg de la vida. A la tarda ja s’intuïa que si es guanyava hi hauria festa grossa. Molta gent anava pel carrer vestida amb samarretes o bufandes del Barça. Al carrer Provença una dona li assenyala al nen que porta de la mà, que al semàfor hi ha un altre nen vestit amb la samarreta del Barça com ell. Complicitats.

Era a casa d’un amic que viu al Baix Guinardó. Quan el Barça va marcar el primer gol vaig sortir al balcó. Joia. A gairebé a tots els balcons hi havia gent cridant. Impressionant!! I al segon gol encara va sortir més gent, fins i tot els que al primer s’havien quedat mirant rere els vidres.

Final del partit. Balcons plens de gent cridant i el carrer s’omple de banderes. Fins i tot surt un noi que toca la trompeta acompanyat d’un altre amb tambor. Anem al metro. Línia lila col·lapsada. Agafem la blava fins a Diagonal. L’andana no és plena del tot. La gent canta i dóna cops als plafons de metall al ritme dels càntics. Dins el vagó cantem l’himne, tots junts, coneguts i estranys. I continuem cantant quan sortim del vagó i anem en riuada cap a l’exterior. Impressiona. Sortim a Rambla Catalunya i caminem per la part central. Gent de totes les edats. Sobretot hi ha gent jove, però també molts pares i mares amb els fills. Fins i tot hi ha gent gran. Els nens canten les cançons que canten els grans i et miren al·lucinant de la comunió que hi ha. Els cotxes pugen per una banda i baixen per l’altra. Gairebé tots piten i la majoria tenen algú que surt per la finestra. Segueixes els seus càntics. Ara el del cotxe que puja, ara el del cotxe que baixa. Alegria col·lectiva, veus somriures als rostres, il·lusió excitada a les mirades. Pell de gallina. Tot un país que sempre perd ha sortit al carrer a celebrar un títol futbolístic. "Almenys es guanya en alguna cosa" diu un missatge que vaig rebre.
És impressionant, per tots els carrers hi ha cotxes tocant el clàxon i gent cantant. Els estrangers al·lucinen. Molts d’ells se sumen a l’alegria col·lectiva. Si, alegria col·lectiva. Els Guàrdies Urbans i els Mossos són permissius amb les normes de trànsit. Ja som a Plaça Catalunya. És plena. La gent ho desborda tot. Cantem i ballem. Molta estelada, molta bandera del Barça, però sobretot molta alegria i molta sensació de comunitat.

P.D.:

Quan arribo a casa poso la tele i veig el final de l’especial que ha fet TV3. Surt el Zapatero a la tribuna al costat del Laporta, s’abracen. Sembla que sigui el president del país. Penso en el dia que va sortir al balcó de la Generalitat i en el que ha fet amb l’Estatut. Darrera està Maragall que es dóna la mà amb Laporta. Després a la gespa torna a estar Zapatero. Buf, mengem Zapatero com qui menja un plat de llenties sense guarnició. Em sobra. Em ve a la memòria la imatge que he vist abans de sortir de casa. El Xavi ajupint-se per besar la mà de la Reina d’Espanya. Ho he trobat humiliant. Trist. El Xavi m’ha caigut als peus. Una cosa és anar a la selecció espanyola perquè no pots anar a cap altra, però això és tristíssim. Ja s’ho farà. Segurament que aquests gestos li obren portes a Espanya, però per molt que s’esforcin els mitjans de comunicació mai no serà el predilecte del públic. Aquests gestos l’allunyen, fan olor a resclosit, a falsedat, a agre. Potser l’Oleguer no és tant bon jugador, però sap el que representa ser un jugador de casa. Amb els anys el que en queda de tot plegat són les sensacions i quan parlem d’aquest equip als nostres nets, no en destacarem en Xavi. Els explicarem que hi havia un jugador que es deia Oleguer que sempre tenia present la raó de ser del Barça. Mai s’oblidava de la gent ni del que representava portar la samarreta de la selecció accidental de Catalunya. I sabies segur que quan es guanyava un títol hi seriem representats, perquè ell lluiria l’estelada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!