LA LLUITA CONTRA EL BLAU

No hi ha racó de l’illa que no senti la remor dels cotxes ni n’ensumi el fum, una contaminació ambiental i sonora que no es mereixen ni els vegetals més desatesos i negligits. Clar que n’hem de llevar, de cotxes, i molts; clar que ens hem d’acostumar a no tenir-ne un per barba, gairebé, i prescindir-ne no significa cap reculada ni perdre el tren de la modernitat i del progrés, ans al contrari, és una claríssima aposta de futur. Més i tot, una obligació si encara volem un avenir respirable i capaç de permetre’ns veure i beure cel pur i diàfan.

Per molt que diguin Trump i l’estol de feixistes que el segueixen, el canvi climàtic és una realitat tangible, mesurable, computable, que amenaça seriosament el món i la bolla. La natura marca, fa el seu camí, obre i tanca cicles fent-se trons de la imbecil·litat humana, però la toixesa de la bèstia més depredadora i destructora afegeix més llenya tòxica al foc de l’extinció.

I quan aquí es proposa començar a posar límits mil·limètrics, gairebé imperceptibles a aquesta cursa rapidíssima cap a l’ofec, Madrid ens diu que no tenim cap dret a fer lleis per protegir-nos ni del fum dels cotxes ni dels plàstics perfectament prescindibles. I ens recorda, per això i per allò, que som colons, simples i ximples colons.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *