marginàlies

La vida a Can Gazà mai no ha mirat prim. Amb la vegetal és esplendorosa, amb l’animal va sempre a raig i fins i tot amb la mineral es comporta com una gran marassa. El temps meteorològic i tot de sempre ha mirat de no fer desastres ni en el casal ni a la finca en saber de primera mà que, tot i aquesta generositat vital, els cruis i les esquerdes, en la majoria de casos, impedeixen la plenitud de les alenades.

És ben cert, per això, que pot considerar-se una falca de pau, un verger que tira molt més a la contemplació crítica que no a la hiperactivitat disciplinada que tants maldecaps provoca en la ciutadania adotzenada. I és així perquè cap caire de la vida humana no li ve de nou ni li és aliè.

A més, Can Gazà ho fa retre tot i no es tuda res perquè segueix fil per randa tots els preceptes del reciclatge. A tot se li intenta donar un segon ús, fins i tot a les utopies.

I tanmateix, tot aquest panorama tan galdós, bonifaci i seductor s’esbuca quan contemples la mort d’un anyell de dos dies i els bels desesperats de sa mare que els propers dies anirà esmaperduda.

I és quan et dius que a Can Gazà la vida mai no mira prim ni a l’hora de deixar entrar l’àngel exterminador.