LES PEDRES I LA POR DELS SOMNIS

Les pedres no creixen però senten com els vegetals i la salvatgina que sap burlar caçadors i tafaners.

Diuen molt dels filats, límits i disputes, servituds de pas i litigis, alguns dels quals han acabat vessant sang.

Les pedres que aixequen les parets garrigueres han estat tractades per mans humanes que no han deixat petja i hom diria que se’n dolen.

Les pedres, ho sap tothom, es planyen dels humans quan animalegen.

Fan part de la terra que negligim i maltractam, com si fossin parentes properes dels ullastres, els alocs o les mates mosqueres on s’hi ajoquen les gallines i els seus laments tan semblants als xiscles dels rics que ruquegen.

I entre les juntes hi caben els alens que escopim imprudentment i totes les revoltes que no han reeixit per la por que escanya tots els somnis.

A qui té por, les mates semblen homes, això és.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *