LA DISSORT DE NO SER POBRE

Al Taller Marginàlia hi arriben tota mena de mobles, llibres, roba i objectes de decoració almoinant una segona oportunitat, tot desafiant, d’aquesta manera, la ferotgia del consumisme. Al mateix temps el visiten persones de tota condició que, amb molta freqüència, entren en conversa amb qui els atén moguts per la singularitat del Taller i el seu objectiu.

Avui ha comparegut un home setantí que s’ha interessat per les persones que atenem, quines eren les seves dificultats i mancances, i la nostra línia d’actuació amb la seva precarietat. Per la seva banda, en haver escoltat molt atentament les nostres explicacions, ens ha dit que ell era una persona  benestant, en tota l’extensió de l’expressió, col·laborador de moltes causes solidàries només pel goig de sentir-se bé a l’hora d’anar a dormir, però que dissortadament estava sol. I just en haver dit això, ha sentenciat que el seu únic problema era no ser pobre; de ser-ho, podria ingressar a Can Gazà i estar en companyia.

Se n’ha anat consirós, sí, i a nosaltres ens ha deixat amb un pam de perplexitat, certament.

Curiosament, sobre la taula del Taller que serveix d’escriptori hi havia els dos volums de la correspondència de Joan Mascaró i Fornés, a cura de Gregori Mir i editada per l’Editorial Moll el 1998, que acabaven de lliurar-nos per mirar de trobar-los uns nous tutors. I gens retòricament ens demanàvem què en diria el savi Mascaró dels gazanencs i dels talleristes de Marginàlia; de la nostra manera de voler dignificar-los. Joan Mascaró que, com bé assenyala Gregori Mir, sempre preferí la llibertat a la seguretat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *