EL CAMÍ SENSE RAMAT NI ESQUELLA

Mentre anava a comprar el quemullar i el fred em recordava que ben aviat desapareixeran les primaveres, una cançó que té cinquanta anys i és ridícula, si va a dir ver, cantada per un grup britànic, Rare Bird, m’entretenia la pensa, que sempre està disposada a vagarejar pels ravals de les beneitures i les insipideses. La cançoneta, Sympathy es diu, ens recorda amb insistència que el que necessitam és simpatia, precisament; que ara mitja humanitat odia l’altre meitat, que mig món té de tot per menjar, i l’altre mig res no té per dur-se a la boca. I per solucionar això, no hi ha suficient amor, diuen els de l’ocell estrany.

Un cop a casa i en preparar la taula per al cafè amb llet, espantada momentàniament la cançoneta dels Rare Bird, m’he topat amb el llibre que aquests dies diu molt i a tothora, “El retorn a l’obert”, de Víctor Gayà, i, de peu dret, no em puc abstreure de llegir-ne un poema, aquest:

Fan el seu camí amb prou renou
però sense cap crit;
amb prou agressivitat,
però sense rebel·lar-se.

No ets així, tu,
animal càlid i alerta
que fas del crit tota una revelació
i de la rebel•lió pedra cantonera.
No ets així, tu
que fas el camí sense ramat ni esquella.

I el repetesc mentre vaig cap a la cafetera, i el dic en veu alta amb no gaire potència per no espantar els que encara dormen. I not que em fa bé i em dic que demà, a l’hora d’anar a votar, el tornaré a dir perquè res no em distregui del camí, ni del crit ni de la rebel·lió que cal bastir per emancipar-nos de l’amargor de viure al dictat de la matera.

I avui fa 30 anys que caigué el mur de Berlín, però en queden massa dempeus i de ben visibles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *