UN BRES PLE DE FLORS PER ALS INFANTS OFEGATS A LA MEDITERRÀNIA

El meu preceptor menor avui fa dos anys plens de seny i saviesa. En paral·lel, al Taller Marginàlia, avui dematí hem fet un clam i una pregària per la tendresa ofegada a la Mediterrània. Per això, hem omplert de flors un bres recuperat pels gazanencs. Durant l’hora que ha durat aquesta memòria, el meu preceptor, tot i no ser-hi, no s’ha mogut del meu costat.

Els qui hi han participat se n’han adonat de bell antuvi: com sol passar comptades vegades, des de l’instant inicial s’ha sentit a frec de pell un aire incontestablement tendre que s’ha fet endins de tots. Hi ha ajudat i molt la veu delicada però introntollable de Maria Antònia Gomila que, just començar, acompanyada al piano per Petra Riera, ens ha fet imaginar com ho feia John Lennon. I ha augmentat en sentir l’amic tunisià i l’imam del barri, que han servit de pròleg a les cançons d’arrel que ha interpretat el pagès de Can Gazà, en Toni Bosch Alcover. I aquest aire aficadís s’ha fet ventijol espavilador en sentir la “Cançó de bressol” (“Igihozo” en quirundi), de Jaume Santandreu, dit per Joana Santandreu i Bàrbara Nicolau Galmés acompanyades per la percussió d’Aina Bosch i Albert Martínez Artiaga. I s’ha mantingut a l’hora de sentir el parenostre en quirundi que han resat Joana Santandreu i Cecili Buele. I s’ha apregonat en sentir, de boca de Cati Castell, secretària i responsable dels acompanyament mèdics dels gazanencs, què en pensen els infants de les morts a la Mediterrània. I quan l’àvia de Can Gazà ha cantat un vou-veri-vou a tots els infants ofegats a la mar que ha deixat de ser nostra per ser de la mort, tots els que érem allà hem entès que el clam havia arribat diàfan. El “Pie Jesu” del Rèquiem de Gabriel Fauré interpretat novament per Maria Antònia Gomila i Petra Riera al piano han clos un acte, conduït per Jaume Santandreu, que ha superat amb escreix el seu objectiu.

El meu preceptor jove està ben d’acord que oblidar aquestes morts a la mar que presumim que és nostra, és una ofensa que difícilment pot tenir perdó. No escoltar el clam dels nins que s’hi ofeguen aferrats a sa mare, un crim que pagarà molt cara la nostra condició humana.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *