Camino pel carrer Canuda en direcció a la Rambla i m’aturo perquè veig un conegut i el vull saludar. I en aquest just moment rebo una trompada monumental d’un ciclista que venia a tota velocitat fent esses amb calculada precisió per esquivar els vianants disciplinats.
Però es veu que això d’aturar-se a mig passejar violenta els càlculs de distància del ciclista i no pot evitar l’embestida. Com que l’home, malgrat tot, és hàbil, no m’atrapa de ple i aconsegueix esmunyir-se per la meva esquerra, de manera que m’enduc un mastegot a l’espatlla i un cop de cap (el seu cap contra el meu). El ciclista va equipat de forma admirable, com si acabés d’arribar del tour de França, i no li falta el casc. La veritat és que no sé si hauria estat més dur el cop directe amb el cap del ciclista o si el casc ha esmorteït la topada. El cas és que a mi m’ha deixat fora de joc uns breus instants. Quan ha aconseguit aturar l’embranzida de la bicicleta, uns cinc metres més enllà, s’ha aturat i, sense baixar del seu vehicle de tracció animal, m’ha alçat la mà en senyal de disculpa. I ha marxat, novament veloç. I jo m’he quedat allí plantat, gairebé sense esma per queixar-me, confús. El meu s’aludat s’ha acostat, m’ha demanat com estava i se m’ha endut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!