ELS VICIS DE LA VIDA

La mort sempre encabrona, però quan se’n du a deshora algú amb tirada a fer el bé, l’encabronament supera amb escreix allò tolerable.
En aquests casos, la ràbia fa acte de presència per espantar tot intent de conhort i limitar l’ús de les paraules.
La ràbia i els crits apagats serpentegen per la sala de vetlla.
La contenció es fa lloc a colzades i per molt a prop de la serralada que te trobis i que malda per fer-te arribar la força de la mineralitat, et sents més fràgil que mai.
Cert que en parlam poc, de la mort, que no acabam d’incorporar-la a la vida, però són tan llépoles les alenades i és tan suggestiu i vivificador el tacte, que és impossible no avesar-t’hi ni aviciar-te’n.
Fins ara, Miquel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *