VARIACIONS

El món segons Pep Montes

13 d'agost de 2008
Sense categoria
0 comentaris

De Canillo estant

Passo la primera part de les meves vacances a Andorra, en ple Pirineu, gaudint de tenir la natura a tocar de la mà de forma constant. Per qüestions que no venen al cas, disposo de domicili estiuenc al principat muntanyenc, a la parròquia de Canillo que és, per entendre’ns, el punt aproximat a partir del qual la neu qualla i s’hi manté present durant tot l’hivern (si és que això dels hiverns i la resta d’estacions és una cosa que encara sigui delimitable). 

El primer que cal dir és que cal alliberar Andorra de la imatge que monopolitza bona part del coneixement que en tenim: un immens i bigarrat carrer comercial on destaquen per la sobreabundància les perfumeries, les farmàcies, els comerços d’electrònica, les ofertes tabaqueres i les botigues d’esports. Tot això hi és, és clar, i pocs som els que, venint de condició humil, no recordem alguna expedició andorrana amb la única intenció de carregar el vehicle de fòtils i productes alimentaris i de vici pressumptament barats. Però els país dels Pirineus, com ells mateixos s’han autodefinit i autopromogut en alguna campanya publicitària, és força més que tot això i val la pena treure-hi el nas per descobrir-ho. 

En deu minuts de cotxe (si obviem possibles embussos al mig d’Andorra la Vella) en qualsevol direcció et plantes al mig d’un espai natural d’autèntic privilegi. No cal pensar en els esquiadors i els amants dels esports d’hivern. En qualsevol època de l’any el gaudi de la natura és un privilegi a l’abast de qualsevol. I les possibilitats per a tots els gustos, nivells i exigències són abundants. Podries passar un mes sencer fent sortides, excursios i activitats de contacte amb l’entorn sense necessitat d’acostar-te per a res a la tumultuosa gernació d’Andorra la Vella, i tot això sense passar privacions pròpies de neo-rural o de hippy revingut.

És clar que a cada passa et trobes una construcció massa agressiva, una carretera que talla pel mig un paratge de somni, o un telecadira inesperat darrera d’una carena que tu creies verge, però també és veritat que descobreixes tot sovint una manera curiosa i no especialment desafortunada de combinar el respecte a l’entorn i l’explotació turística. Les senyalitzacions de muntanya, les rutes i senders i els espais preparats per als pícnics són amables, respectuosos i amb bona informació. I si som capaços d’entendre que a no més de mig quilòmetre de qualsevol punt de sortida d’aquests indrets hi viu gent tot l’any, ens adonarem que l’equilibri aconseguit no és especialment dolent.

He descobert, a més, un intent d’introduir oferta de turisme cultural a les evidents propostes de natura i esport. Val a dir que els falta encara treballar aquest aspecte en profunditat, però hi veig canvi i millora respecte a anys anteriors. Et proposen rutes de coneixement del país a través de recorreguts històrics i de tradicions autòctones, graten arreu per mostrar valors arquitectònics i floreixen petits museus que intenten donar valor afegit al contacte amb la natura. A cada parròquia, a més, s’hi descobreixen programacions artístiques menudes però variades i no pas de mala qualitat, que farceixen els estius de multiculturalitat. L’oferta, en aquest cas, no és espaterrant, però comença a fer-s’hi lloc.

I deixeu-me explicar una altra sensació que omple de satisfacció als soferts catalans del sud. Andorra és perfecta per explicar la necessitat i el benefici de legislar de forma clara a favor del respecte i la promoció de la llengua a aquells que en neguen l’eficàcia i la virtut. Quan entres en un comerç, en un servei públic de qualsevol tipus, pot ser que et parlin en català, és clar, però també en castellà, en francès o en portuguès. Ara bé, a l’usuari no li cal, en cap cas, canviar de llengua. Pots mantenir el català en tot moment, sense risc gaire elevat de no ser entès. I estrany seria el cas en el que algú et recriminés el manteniment de la llenga. No vull frivolitzar: segur que els problemes lingüístics del país no són menors, però també és cert que l’oficialitat clara i indiscutida del català com a llengua pròpia i vehicular per a qualsevol activitat o servei, de caràcter públic o privat, li atorga valor de llengua franca. Ja fa dotze dies que sóc aquí (i n’hi he de passar tres més), i encara no m’ha fet falta canviar de llengua en cap cas. I us asseguro que no he fet cap esforç per triar els serveis als qual m’adreço en funció de la seva llengua d’ús probable.

Bé… el meu fill petit em reclama i em demana que anem a un petit parc infantil que tenim a cent metres de casa, amb tot de gronxadors d’inspiració muntanyenca i de rústega confecció, en el qual trobem tot sovint una nena de parla francesa amb la qual ja ha fet una incipient amistat i a la qual s’adreça, invariablement, en català (us asseguro que el meu fill de tres anys i mig no entén un borrall de francès). Som-hi doncs, anem a confraternitzar amb els veïns del nord.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!