marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de setembre de 2019
0 comentaris

LA REVELACIÓ DE LA FOTOGRAFIA

Rebostejar té aquestes coses: de sobte trobes un objecte, paper o andròmina que feia anys, mots d’anys que no veies i et pren l’atenció gairebé de manera obsessiva. Intentes situar la troballa en el temps, situar-te a tu mateix davant el paper o l’andròmina i com més forces la memòria, menys indicis hi trobes.

M’ha passat amb la fotografia molt deteriorada que acompanya aquest text que, no sé exactament per què, m’agradà just veure-la revelada. Record, això sí, que la vaig fer amb una màquina Werlisa de baixa gamma perquè el meu poder adquisitiu no arribava a poder, just com ara, si fa no fa, i els meus coneixements en el maneig de les càmeres fotogràfiques no passava de les de l’aprenent maldestre que no n’encerta cap. I no obstant, em sentia molt afortunat de poder retratar allò que em cridava l’atenció seleccionant bé què, perquè no disposava del laboratori rudimentari, en blanc i negre evidentment, que molts amics es feien en un lavabo que no s’usava o en un enfony de ca seva on era possible fer la fosca necessària perquè la revelació fos neta i clara, i havia de pagar el revelat. I pagaves el revelat de totes los fotos tirades, tant les conformes com les mogudes, les sobreexposades o les fosques.

Aquests artistes en potència, reveladors casolans de fotos que tant envejava, podien jugar amb el revelat i en algunes ocasions vaig provar, amb ells, de fer algun ou de dos vermells que ens semblava una excel·lència i, en realitat, no era més que un bunyol amb pretensions. Ara, majoritàriament i popular, ja no es revelen les fotografies i hem perdut una mica l’aura del “fer conèixer” que implica el verb, un procés lent, maduratiu, com la creació segons la Bíblia.

I tot per dir que retrobar aquesta fotografia m’ha alegrat molt, tant com m’ha frustrat no saber situar-la en el meu temps i en el seu espai. Sucant fins a la darrera gota la memòria em sembla que és la façana d’una casa d’Orient. Segurament, el negatiu deu estar dins una capsa on els guardava tot sense cap ordre, com és de suposar. Intentar cercar-lo, trobar-lo i anar-lo a revelar de bell nou seria una meravellosa història.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.