VARIACIONS
El món segons Pep Montes
El Barça, fidel reflex del país
Començo a esciure això després de llegir a Vilaweb que Laporta preveu posar el seu càrrec a disposició de l’Assemblea de Compromissaris que s’ha de celebrar al setembre. No sé si aquesta serà l’opció final d’aquesta trista i llarga història, però en tot cas cap de les possibles solucions alterarà de moment l’opinió que em mereix l’evolució d’aquesta crisi barcelonista. En termes generals, diria que el Barça és fidel reflex, transversal i proporcional, del pais que vol representar. S’hi barreja la solidesa institucional (malgrat tot), una precipitació eixelebrada que porta sempre les polèmiques a l’extrem més insostenible, una evident immaduresa política (sí, sí, política) que impedeix la ponderació justa de la gravetat de cada situació i una sorprenent passió per usar la democràcia de forma estricta i radical com a botxí de governants segurament poc encertats però amb una teòrica capacitació que està invariablement molt per damunt de la mitjana del país. Anem a pams.
Primer. No tinc cap simpatia especial per Laporta. Els seus tics autoritaris i prepotents, que al començament podien ser dubtosos, semblen ara més clars que mai. Domina malament la comunicació, que per a ell només ha resultat eficaç quan les coses li venien de cara, accepta malament les crítiques, i té una actitud de superbia que el fa poc creïble quan pretén sincerar-se davant de les càmeres. És creïble quan actua amb decisió i fermesa cap a un objectiu que ell mateix ha fixat i amb els mètodes que ha triat, però no té credibilitat quan entoma crítiques, mostra penediment o reconeix errors. Fa la impressió que només assumeix els propis dèficits quan no li queda altre remei i, per tant, ho fa a contracor i amb poca traça.
Segon. El que he dit en el punt primer no pot amagar els mèrits de la seva gestió. En cinc anys el Barça ha aconseguit més (com a mínim, el mateix) que altres amb vint anys a l’esquena. Ha recuperat la capacitat de projectar de portes enfora la imatge d’un model propi i diferenciat de club, que no necessàriament segueix les dinàmiques del mercat i que posa per davant de l’economia (o acompanyant-la) altres prioritats de tipus social, cultural o d’integració i cohesió del país. A més, esportivament, malgrat els nefastos dos darrers anys, ha donat fruits espectaculars.
Tercer. La situació actual del club ni molt menys justifica la presentació d’una moció de censura que, malgrat la seva evident legitimitat democràtica, s’hauria de reservar per a situacions d’autèntica i real emergència per a la gestió i vida de l’entitat. A Laporta se li pot imputar mal estil personal, mala relació amb altres dirigents de la seva pròpia directiva i mals resultats esportius els dos darrers anys. Si no et cau bé, Laporta fa ràbia, certament. Però això no és causa suficient per posar en crisi una entitat del volum i alçada del Barça. A més, tenim la seguretat que Laporta deixarà la presidència d’aquí a dos anys, gràcies a una modificació d’estatuts que ell mateix ha impulsat i reconegut. Deixem-lo acabar el seu mandat fent evidents totes les crítiques que calgui per tal que rectifiqui i canviem de president, que per això tenim unes bones normes i garanties democràtiques. Cal dividir el club amb una moció de censura per fer fora un personatge que amb tota seguretat marxarà d’aquí a dos anys i que, malgrat els errors, té la impagable legitimitat de ser el president més votat de la història de l’entitat? Aquesta moció de censura ha estat, des del seu origen, un exemple de mal ús dels instruments democràtics de gestió. Ús legítim, certament, però desproporcionat, sense cap mena de dubte.
Quart. Malgrat el que dic en el punt anterior, justa o injustament, ha estat duríssimament castigat. Per molt mala opinió que tinguem de la moció de censura, és evident que ha posat en evidència un malestar generalitzat o, com a mínim, una fortíssima polarització dintre de l’entitat. És obvi que no es pot fer cas omís dels resultats. Cal reaccionar d’alguna manera contundent i evident. Cal canviar.
Cinquè. Es legítim que Laporta segueixi governant. Dos úniques coses jo li demanaria per fer-ho. Una: tenint un vot de càstig tan bèstia, que faci canvis forts, potents, visibles, i que s’enretiri una mica per no protagonitzar tan en exclusiva la gestió del Barça. Un pèl més d’humiltat. Dues: que reculli l’adhesió sòlida de la seva junta. Només que li falti una de les dues coses, penso que s’ha de plantejar plegar.
Sisè. Em sorprèn i m’admira l’actitud d’Oriol Giralt, el promotor del vot de censura, la nit de les votacions. És correcte, elegant, ponderat, educat i raonable. No estic d’acord amb la moció de censura presentada, però valoro extraordinàriament bé el seu discurs i la seva posició del diumenge a la nit.
Setè. Em quedo astorat en comprobar la croada que es generalitza des dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, contra Laporta. Tothom tira a matar! I ho fan els mateixos que fa pocs anys van encimbellar Laporta a l’Olimp del barcelonisme, amb elogis segurament desmesurats, però que van contribuir clarament a la seva mitificació. Actuació perversa, sense cap mena de dubte. Exemples, un darrera de l’altre, de mal, de molt mal periodisme. I al capdavant, TV3. Fatal.
Vuitè. Llegeixo el bloc de l’exalcalde de Mataró i actual diputat socialista al Congrés, Manuel Mas, i altre cop em meravello de com es pot alterar la percepció de les persones davant de fet únics i, diria jo, evidents. Mas diu que el tractament de TV3 de la moció és excessiu i diu que és una mostra del catalanisme que impera i s’imposa com a model des de la televisió pública. Estic d’acord que el tractament periodístic és molt dolent i que no hi ha dret a hipotecar tot un diumenge al vespre de tele pública amb el vot de censura, però el catalanisme no el veig per enlloc. Jo vaig seguir amb atenció la informació i de catalanisme no en vaig veure enlloc; més aviat maig veure papanatisme darrera del fenòmen estupiditzant del futbol. Minuts i minuts donant voltes al mateix tema sense aportar informació i ni tan sols opinió qualificada. Una pèrdua de temps miserable. Ara bé, catalanisme? On, senyor Mas? S’ha de canviar les ulleres, senyor Mas.
Nové. I ara què fem? Immersos en aquest embolic, i amb un munt d’opinions i percepcions contradictòries… com sortim de l’atzucac? Jo crec que, a la vista de les evidents tensions internes de l’equip directiu, no es pot seguir com si res. Cal reconèixer la legitimitat de l’actual junta donant-li temps per preparar una transició ordenada i tranquila cap a un procés electoral nou, que es produeixi dintre del termini d’un any, en el moment més adequat i potencialment tranquil per al futur del club. Que Laporta marxi amb temps per reordenar el que hagi pogut deixar desordenat, per tenir l’oportunitat de sortir amb dignitat, però sense obviar la necessitat que cal marxar sense esgotar el mandat perquè té el galliner excessivament esvalotat. Ni tu ni jo, sinó tots dos. És ja massa llarga i extensa la tradició que del Barça la gent en surt per la porta del darrera, maltractada, emprenyada, ressentida i denigrada. Fem un esforç per ser un pèl més normals? El senyor Laporta, queda clar, ha de marxar així que pugui, sense esgotar el seu mandat, però no abans de fer les coses amb ordre, correcció i amb temps suficient per intentar demostrar que no es tan mal governant de l’entitat com sembla (no sé si és així o no, però com que els resultats de la moció el legitimen per fer-ho, ha de tenir l’oportunitat de fer-ho i ningú no li ho ha de poder discutir).
Desé. Una de les pitjors coses que he vist que podia passar amb tot aquest embolic és que es reivindiqui la figura de Josep Lluís Núñez. No fotem! Aquest senyor, que va fer del baix nivell cultural un valor a defensar, de l’apoliticisme una manera encoberta de deixar camp obert a la dreta més arcaica i en part espanyolista, que es va posar de cul a tota virtut participativa de la societat civil i que va pervertir tota tradició de servei al país del Barça, no mereix ara una rehabilitació vergonyant de la seva figura a costa dels errors (que no els nego) de Laporta. Si de tot plegat es deriva una revifalla de la figura de Núñez i del nuñisme, aquesta haurà sigut, sens dubte, la pitjor i més fatal herència de Laporta.
Au, ja està. Ja m’he desfogat. Perdoneu la longitud, que ja sé que contradiu el que jo mateix afirmo en el punt novè, però tenia ganes de deixar anar tot això. D’expulsar-ho. I prometo que no en tornaré a parlar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb tu en què en tot aquest procés hi ha hagut molta gent que no ha jugat net. Però això no treu el tema principal: la incapacitat del senyor Laporta per estar un minut més al capdavant del Barça.
1. A les eleccions no es va votar a una persona, sinó a una junta directiva. En el cas de la candidatura de Joan Laporta, això fou més que evident. La candidatura va arrassar a les urnes, entre altres coses, perquè presentava un equip de gent preparada. Per cert, cap d’ells figura ara a la directiva, amb l’excepció del president.
2. De la mateixa manera que el senyor Laporta va tenir el dret de presentar una moció de censura l’any 1998, pocs mesos després que hi haguessin unes eleccions en les quals va haver-hi un candidat opositor, se li hauria de reconéixer el dret de qualsevol de presentar-la, en tant es tracta d’un dret recollit als estatuts.
3. En Joan Gaspart i l’Enric Reyna van haver de plegar, encara que no van haver de passar cap moció de censura. Aquí estem davant d’un cas en què hi ha hagut una moció de censura on la majoria dels socis han opinat que la junta existent el 6/7/2008 no era la més idònia per dur a terme la gestió de les competències que li són encomanades per als socis.
4. Si algú tenia algun dubte sobre la idoneïtat del senyor Laporta al capdavant del Barça, les accions dutes a terme aquesta setmana confirmen de què necessita un canvi d’aires. No pot ser que la decisió de qui ha de ser el president d’un club es deixi a una assemblea de compromissaris (amb tota l’opacitat que això suposa), quan el més higiènic democràticament parlant seria presentar la renúncia o convocar noves eleccions, vistos els resultats de la moció.
No m’allargo més. En qualsevol cas, coincideixo amb tu en què el Barça és un microcosmos de Catalunya. I que l’observació dels defectes del Barça ens pot ajudar molt a detectar els nostres propis defectes, aquells que no podem atribuir a cap enemic extern ni a la mala sort.