VARIACIONS

La destralera massa de nacionalistes eixelebrats autòctons l’ha emprès amb Xavi, el jugador del Barça propulsat a la glòria futbolística mercès al seu gran paper en l’Eurocopa, vestint la samarreta de la selecció espanyola. Traïdor deu ser l’epítet més suau que li dediquen, i pràcticament tots li diuen “espanyol”, com si d’un insult es tractés. Malament rai. Trista és la causa que es defensa a partir de l’insult i l’atac a uns noiets (recordeu que la majoria de futbolistes de primera fila no arriben als trenta i que una bona part d’ells tot just freguen els vint anys) que han assolit una fita “professional” de primer ordre de forma precoç i que, no ho dubteu, tenen una visió majoritàriament distorsionada del món, passada pel tamís deformant de la milionada que cobren cada mes.

Ens entestem a atorgar-los un paper simbòlic per a la definició de les nostres identitats personals i col·lectives, sense tenir ni idea del que realment pensen, i quan diuen o fan alguna cosa contrària a les nostres idees, els deixem anar tota mena de penjaments, com si no tinguessin dret a pensar o fer de manera diferent a la nostra. Jo crec que fins i tot si ets independentista català tens tot el dret del món a jugar a la selecció espanyola i a fer-ho, fins i tot, sense faltar a la coherència amb les pròpies idees. Però ja entenc que mantenir aquesta postura faria necessari que l’afectat fos un intel·lectual en potència, amb una moral a prova de bomba i irreductible als discursos animalístics i bàrbars que corren pel món. I, per tant, ja entenc que la majoria (la immensa majoria) de futbolistes no han pensat més de quatre vegades en temes obertament ideològics i no es fan plantejaments gaire profunds pel que fa al món polític.

Xavi deu ser un noi relativament tranquil i assenyat (si jutgem pel seu estil de joc) que manifesta legítimament la seva alegria, puntualment esbojarrada, pel fet d’haver-se situat per mèrits propis en primer fila de l’èlit mundial del futbol gràcies a la seva participació a l’Eurocopa. Xavi ha jugat a la selecció espanyola perquè és l’equip que monta la federació de futbol per a la qual juga a través de la lliga espanyola, i no tenia opció de fer-ho des d’una altra banda. No fer-ho per decisió pròpia implicaria desaprofitar probablement la màxima oportunitat de projecció personal en el camp “professional” que ha triat per viure, i només resultaria raonable que ho fes si tingués un posicionament ideològic personal realment clar, potent, perfectament decidit i fonamentat. És a dir, demanar-li que renunciés a jugar a la selecció espanyola seria demanar-li que fos un jove amb un nivell de conscienciació política que no tenen ni el 20 per cent de joves del país. Li exigim, per tant, una coherència que no tenen la majoria de les persones que li estàn demanant que no jugui a favor de la selecció espanyola.

No fotem, home. No podem construir un discurs de reivindicació nacional a partir de la bronca a persones que excel·leixen en el seu camp i que per fer-ho necessàriament passen per l’etiqueta espanyola. Algú diu que es podia haver estalviat aquell “viva españa” que va deixar anar en les celebracions. Sí, home, i també et pots tirar de cap a un tsunami i pretendre nedar contracorrent per tornar a la platja fent surf. No fotem, home.

Jo he dit moltes vegades “viva españa” i no em sento espanyol, ni molt menys sóc espanyolista i se me’n refum la simbologia de la “rojigualda” senyorejada per un toro. No perdem el món de vista. Segurament Xavi hauria pogut fer totes les celebracoins sense dir “viva españa”. I què? Això l’hauria fet més coherent? Ens l’estimariem més? I si al bell mig de l’autobus que portava la selecció espanyola pels carrers de Madrid s’hagués posat dempeus i hagués cridat de cara al públic Visca Catalunya! el consideraríem més català, o  més coherent, o més normal, o més no sé què? Segurament ara la majoria dels que li recriminin que suposadament contemporitzi amb l’espanyolitat estarien encantats si hagués deixat anar un Visca Catalunya! extemporani. Però aquest Visca Catalunya! el faria més coherent i li donaria major fonament i crèdit intel·lectual per a la causa? Si algú ho creu és que és ximple.

A mi m’agrada el futbol, i m’agrada com ha jugat la selecció espanyola, i estic content que hagi guanyat perquè sentimentalment estic més lligat a Espanya que a Alemanya. I sóc independentista català. I quan vull argumentar les meves idees no tiro ni de futbol ni de noiets que juguen be o malament a futbol, la majoria dels quals no tenen una posició ni un discurs polític definit. Sóc independentista perquè m’ho dicta la raó, no l’estòmac, ni els budells i ni tan sols el cor; els meus arguments miro de generar-los en una altra part del meu cos. El contrari és fer el pena, autocondemnar-se a la insubstancialitat, convertir-se en algú tan lamentable com els nacionalistes espanyols més recalcitrants.

I sí, és veritat que hi ha hagut una gran onada de reivindicació de nacioalisme espanyol que s’ha enfilat al llom del cavall guanyador de la selecicó espanyola. Però no per això perdré el senderi ni responsabilitzaré aquests xavalets d’una onada espanyolista que no m’agrada. Ells han fet, senzillament, la seva feina. I l’han fet be, cony!

Els que fan malament la seva feina són els que, autonomenant-se catalans, catalanistes, nacionalistes, independentistes, i no sé què més, busquen arguments per a la seva causa en el cap de persones que mai no han intentat ni volgut construir-los. I els carreguen els neulers de la seva incompetència o incapacitat de tirar endavant el propi projecte polític i de país.

Deixeu el Xavi tranquil i feu alguna cosa útil per al país, més enllà de dir penjaments als qui no comparteixen la vostra passió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!