Mentre esperem que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre l’Estatut, van sovintejant les peticions d’unitat política als partits catalans per fer front a una sentència hipotèticament dolenta. Però a la vista de la situació actual, les manifestacions dels dirigents polítics en aquesta direcció em sonen totes a cinisme del més pur. La condició bàsica de tota unitat és que PSC i CiU decideixin entendre’s i, per tant, que un dels dos cedeixi protagonisme a l’altre, víctimes de l’equilibri impossible. Ara que CiU fa pressing al PSOE per a l’aprovació dels pressupostos generals i que el PSC vol fer valer els bons resultats a les últimes eleccions no veig a cap dels dos grups cedint ni un pam. I quan ERC apunta en boca de Puigcercós la possibilitat d’un govern de concentració no fa altra cosa que cobrir-se les espatlles per les patacades que rebrà, amb tota seguretat, d’una banda o altra, quan sigui necessari posicionar-se amb claredat. És raonable i ifns i tot desitjable que la societat civil (Òmnium, per exemple) demani unitat en aquesta qüestió, de la mateixa manera que ho era quan s’estava construint l’Estatut; però ara, igual que abans, no es donava ni una situació prou bona (la maduresa definitiva dels nostres partits polítics) ni prou dolenta (una emergència nacional) que faci possible l’entesa desitjada. Conclusió: vivim en permanent estat d’ambivalència, condemnats a l’ambigüitat, abocats a una trista mediocritat.
(publicat a El Punt el 01/07/08)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!