Ja que vaig encetar el tema jo mateix en un post anterior i polèmic, no vull deixar de fer notar l’article que publica avui Sergi Pàmies a La Vanguardia sobre les múltiples i complexes maneres com es viu l’actuació de la selecció espanyol de futbol a Catalunya. Sense mullar-se ni identificar-se amb una o altra de les fórmules enumerades, és interessant recollir les observacions de Pàmies que, quan les despullem del seu agut ull clínic, no deixen de ser simples constatacions objectives de la realitat.
I és que al final fou un català, Cesc Fàbregas, el que va rematar la feina (excel·lent, no ho hem pas d’amagar) del madridista Iker Casillas. I no hem pas d’amagar que fins els més nacionalistes (catalans, vull dir) lamenten la substitució dels dos catalans (un d’adopció) Xavi Hernández i Andrés Iniesta, convertida gairebé en norma pel seleccionador Luís Aragonés. I és que barrejar ideologia i projectes polítics amb esport i sentiments acaba produint sempre un cocktail que és, com a mínim, contradictori (tots els bons cocktails, de fet, ho són).
O potser haurem d’admetre que es pot ser català independentista i desitjar la victòria de la selecció espanyola sense perdre ni un bri de coherència? Com és possible, això? Potser…. perquè ens agrada el futbol (la “roja”, ves per on, fa un futbol millor i més bonic que la italiana), perquè ser independents no implica odiar els veïns, perquè els veïns ens manlleven i integren materia prima nacional (Capdevila, Xavi, Cesc, Puyol), perquè no pots negar als futbolistes catalans aspirar a assolir els màxims èxits possibles en la seva lògica professional, perquè potser haurem de començar a ser intel·ligents i deslligar esport d’exaltació nacional, i perquè és divertit donar suport al que tradicionalment no guanya res. I després de dir tot això, resulta que també puc dir que vull la independència de Catalunya. I què passa?
Feu comentaris, però no us exalteu, eh?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!