marginàlies

Ahir vaig tenir l’ocasió d’anar a la teulera de Miquel Barceló a Vilafranca. El motiu no era altre que lliurar a l’artista dues peces de ceràmica fetes a la presó de Lledoners per Jordi Cuixart i un exemplar del seu llibre “Ho tornarem a fer”, dedicats; i una carta de Txell Bonet, la seva companya. No va ser possible que Miquel Barceló rebés personalment el present, però hores d’ara ja el deu tenir a mans. Aquests objectes són la torna a l’obsequi que va fer a Jordi Cuixart de la seva obra d’art en forma de llibre “Aurea Dicta”.

Acompanyat  de Bartomeu Mestre, vaig poder recórrer aquest espai ampli on el fang (la terra, l’origen) convertit en objectes esclata en vida. Els peixos tractats amb fang per Miquel Barceló, sense anar més lluny, mantenen l’existència plena fora del seu àmbit, glateixen, te parlen, t’interpel·len. Com ho fan les cares, els autoretrats que et segueixen les passes i et demanen què vius, no què veus.

M’emocionà veure tanta vida en fang i en el lloc precís on va néixer. I m’emocionà encara més imaginar-me l’esforç i la força de Miquel Barceló convertint en peça tangible la seva creativitat permanent, inquieta, amb voluntat transformadora i inquiridora. I recordant el motiu que em permeté de fruir tant d’aquell espai, fer circumstancialment d’ordinari (o missatger) de Jordi Cuixart, l’emoció em va guanyar el torcebraç. I si vaig entrar a la teulera cuixartista, en vaig sortir barcelocuixartista. I de per vida, a més, com la que em transmeté el peix pedaç o semblant, que en coneixement dels peixos, vaig peix.