Em sento incapaç de fer un article d’anàlisi sobre el tema. Superat el superdissabte, ERC té nou president i ha posat xifres a la divisió. Als qui se’ls en refum, lloen l’exercici i la lliçó democràtica, i ràpidament constaten que serà molt difícil, a partir d’ara, gestionar la diversitat d’opcions. Fins que no hagi passat el congrés i es pugui visualitzar el nou equip dirigent, serà difícil fer judicis gaire contundents, perquè ara gairebé tot depèn de les actituds dels guanyadors i dels que, sense guanyar, no se senten perdedors.
Seran capaços que reconstruir una estructura de direcció mínimament sòlida i amb capacitat integradora? Ens aboquem a una guerra de guerrilles? Seran capaços d’una mica de pragmatisme i de deixar en segon terme els personalismes? Cauran en la temptació de les punyalades sistemàtiques? Sabran aprofitar la valua de tots els que no són en la candidatura guanyadora? Seran capaços, tots plegats, un cop han mesurat les respectives forces, de fer front comú buscant els mínims comuns denominadors? Se seguiran saludant pels passadissos per pur compromís? Ara mateix, una anàlisi seriosa seria massa pessimista. Així que, de moment, em quedo amb els interrogants: prefereixo restar a l’espera, tot desitjant sentit comú i lliurament al projecte, per damunt d’egos i gelosies. Potser encara és possible deixar l’adolescència enrera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!