ALENEM

Els “Manel” m’han fet reescoltar el disc “Alenar”, de Maria del Mar Bonet, que des que tenc 20 anys és amb mi. El va editar el 1977 i per mi condensa el seu treball extraordinari i sempre inquiet en la recerca expressiva i en la reivindicació a través de la sensibilitat, l’única forma de transformar totes les lletjors i les ferotgies que, llavors com ara, ens assetgen.

Les 10 cançons que el formen van de l’expressió més d’arrel («Les Illes», «Eivissa», «Aquest temps de calabruix», «Alenar») a la presa de consciencia de tota mena d’abusos i repressions («Nosaltres les dones», «Què volen aquesta gent?») al pessic perdurable de la poesia («Orat caçador», «Vares venir fins on jo dormia») i a la mirada interessada a la intimitat que cal cuidar prou per poder alenar a plaer («Petita estança», «Es fa llarg esperar»).

Totes les 10 cançons semblen fetes d’ara mateix i així serà fins sempre. I com més l’escolt, més és com el primer dia. Extraordinari.

Encara avui ens costa alenar, raó poderosa per seguir exigint alenades fondes i no tòxiques.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *