Enfrontar-te a textos propis de fa més de vint anys és apropar-te al caire de l’abisme i desafiar l’equilibri, amb un peu a la roca i l’altre a l’aire. Res a veure, clar, amb el balanceig, que sempre acaba en culada alliçonadora, de la criatura que decideix deixar d’anar de grapes i jugar a comportar-se com el bípede que està obligat a ser.
A aquests versos editats fa vint-i-quatre anys els queda molt per ser adrets:
Som viu, som, visc perquè et sent els alens
delerosos que em socarren les ungles,
que m’aïllen amb ells i em converteixen
en quelcom, en ungla alenada, viva,
que sent tant que pot construir la seu
del delit delerós tan humà, massa.
Estan inclosos en el llibre “El color del diumenge”, editat per Moll el 1995 i que va ser premi Bernat Vidal i Tomàs del mateix any.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!