La societat civil està malament, d’acord. Però, a més d’insistir en aquesta afirmació, canònica per a qualsevol opinador que vulgui guanyar o conservar una poltrona mediàtica, som capaços de dir alguna cosa més? El número de primavera de la revista Barcelona Metropolis, aquest artefacte de debat intel·lectual magnífic generat a la banda de baix de la plaça Sant Jaume, dirigit amb encert en la seva nova època pel filòsof Manuel Cruz, dedica la meitat de les seves pàgines a reflexionar sobre el mite (en aquests termes se’n parla) de la societat civil catalana. Una llista d’opinadors, interdisciplinar però desigual pel que fa al nivell d’anàlisi i capacitat d’aprofundiment, ressegueixen el pressumpte mite, l’esquarteren, el desfan sense contemplacions, i n’auditen la defunció, la malaltia terminal, la supervivència assistida o la bellesa tòpica. Però, o jo sóc molt mal lector, o amb prous feines endevino propostes o models per aplicar a partir de demà. Ni tan sols, amb alguna excepció, veig que cap d’ells no s’atreveixi a fer-ne profecia.
Després d’un intent modest però eficaç de sentar bases terminològiques a càrrec de Salvador Giner, la repassada la comença Enric Ucelay-Da Cal, que fa una repassada conceptual del terme i una revisió històrica, no exempta de referents internacionals. La seva tesi general, i perdoneu la simplificació, és que mai no ha existit tal societat civil catalana, i que no ha estat altra cosa que una construcció voluntariosa, producte de les peculiars circumstàncies històriques del nostre país (a nivell d’estat o a nivell català, és igual) que han menat a la recerca de substituts a mancances governatives i privades a parts iguals. Segons Ucelay-Da Cal, ni tan sols la més florida i consensuada època gloriosa de la societat civil catalana, a principis de segle XX, responia a una realitat sòlida i contrastada. I si la que pressumptament ha estat la millor època de la societat civil era realment un cúmul de despropòsits, imagineu com no estarem avui.
Jordi Alberich dona fe d’un recent resorgiment de la societat civil en la seva esfera econòmica, però no deixa de constatar que els trenta anys de democràcia que ja hem acumulat a la motxilla ens han regalat una societat civil a les ordres del poder polític. Per ser justos, però, cal recordar que Alberich reclama puntualment la necessitat que l’esfera dels interessos privats amb vocació pública aspirin a governar allò que els governants, per si sols, no es veuen amb cor de governar.
Probablement el més contundent de tots els opinadors és Xavier Marcé, però aquest adjectiu és el mínim que se li suposa a un dels constructors de l’actual fesomia d’aquest sector d’imprecisa ubicació (és tan imprecís que jo mateix m’hi apunto) que és la gestió cultural. Marcé dona fe del relleu que a Catalunya ha tingut la societat civil en mans i amb l’impuls de la burgesia més nostrada, però també de la més prosaïca. Però el reconeixement obligat no evita que proposi bandejar-la com a perniciosa en una societat, com diu ell, políticament madura i culturalment solvent. De les coses més interessants que diu destaco el seu interés per observar quin paper poden o han de jugar en el si d’una hipotètica societat civil actual els agents productors d’art i cultura, els consumidors de cultura organitzats o, en general, els beneficiaris de la democratització del consum i la producció culturals que venen associats a l’intent més o menys reeixit de construir una politica cultural governamental, o sigui pública en el sentit més estricte de la paraula. Però no va més enllà d’afirmar que caldria plantejar-s’ho. Jo em pregunto si després de plantejar-s’ho ha arribat a alguna conclusió. Si és així, no l’explica en el seu article. Al final, en tot cas, em queda la sensació que Marcé sent algun grau de frustració per no haver pogut aplicar (o, com a mínim, completar) el projecte de política cultural nascut a la cuina dels socialistes catalans durant la llarga primera campanya electoral protagonitzada per Pasqual Maragall, en la construcció del qual ell, segons diu, va participar a les ordres de Ferran Mascarell. Això sí, augura un complex futur al Consell de les Arts i de la Cultura de Catalunya.
El següent capítol és per a Ignasi Riera. Ell és més optimista, o benèvol, si voleu. Però més enllà de repassades entranyables a llistes i realitats de l’actual món associatiu català, no diu gaire res de substanciós. Abunda en la necessitat d’evitar la perdua d’independència en mans del poder polític amb l’instrument pervers però legítim de les subvencions i… jo diria que poca cosa més.
Després de totes aquestes aportacions, arriben descripcions i anàlisis de les essències de la societat civil a partir de quatre dels seus paradigmes: el Círculo de Economía, el Cercle del Liceu, el Barça i el Círculo Ecuestre. Alça, Manel!
En un capítol final, batejat amb poca fortuna amb el títol de “propostes/respostes”, la revista ens ofereix tres articles, un de Francesc de Carreras, un altre d’Antoni Serra Ramoneda i un darrer de Pau Riba. Els dos primers s’autocompensen amb el binomi conservador-progressista (ells segurament no reconeixerien aquesta dualitat tan marcada ni aquesta definició, ho sento, tan plana, però queda clara l’escenificació de dos plantejaments a priori oposats) i el tercer ens regala una dosi simpàtica d’iconoclàstia que no aporta res. Potser la virtut dels textos de Carreras i de Serra Ramoneda és que són més breus i van més al gra, però al final resumeixen bona part de les idees que ja han expressat els articulistes anteriors, sense donar, tal com suggereix el títol de la secció, respostes. Només Serra Ramoneda llança en el seu darrer paràgraf dos consells de pur sentit comú, però tòpics i diria que gairebé clàssics.
No voldria passar per un escèptic complet. El dossier que ens proposa Barcelona Metropolis es bo, extens i complet. Fa una anàlisi del fenòmen des de diversos punts de vista, i potser té la virtut que agrupa en unes quantes pàgines un munt de coses que ja s’han dit de forma dispersa des de fa força anys i que jo diria que ningú no ha posat en solfa ni ha constrastat amb gaire èxit. Però més enllà d’explicar-nos les penes del nostre passat, recent i remot, i la tristor d’una actualitat decebedora, no dibuixen futur plausible, ni per be, ni per mal.
Deixeu-me que em quedi, per rematar aquest post quilomètric, amb una afirmació de Marcé, segurament amb ànim provocador: “la societat civil catalana és una classe social en procés d’extinció”. Estic segur que avui no podem parlar de societat civil com d’una classe social (potser a principis de segle passat, sí), i tampoc no compateixo la idea de l’extinció propera, però he de confessar que no estic segur de si m’hi oposo per voluntarisme o per convenciment intel·lectual.
De moment, jo demanaria a Manuel Cruz que, en algun moment, pensi en un número de la Barcelona Metropolis en clau propositiva. Que les ments clares ens dibuixin una societat civil possible i una de desitjada. I a veure si entre les dues en trobem una que ens faci el pes a la majoria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!