marginàlies

Just entrar a la carretera de Campos, en acabar-se l’autopista de Llucmajor, el reproductor de música del cotxe em feia sentir les “Imatges del cor”, una peça de Lluís Llach per a la sèrie de televisió del 1990 “La forja de un rebelde” basada en la trilogia autobiogràfica del periodista i escriptor Arturo Barea, considerada una de les obres més reeixides de la literatura de l’exili espanyol. Feia anys, que no la sentia.https://www.youtube.com/watch?v=F2mxr9AaW7g

Faltaven un grapat de minuts per les vuit i els obrers que executen les obres de l’autopista campanera que la sensatesa no aconseguí impedir, ja hi eren aixecant pols i altres matèries en suspensió que tenen molt a veure amb la vergonya pròpia i aliena. Les imatges que m’arribaven al cor seguint el relat musical de Lluís Llach, per la claredat en què es presentaven feien mal, sí. Tot a favor del que rebenta, del que intoxica; res a favor del que ens fa més susceptibles a la bellesa i a la tendresa. No s’ha oblidat la forja dels rebels, però no els que calen per fer front, dir prou i guanyar la partida a tanta maldat encastellada.

Trump munta en còlera perquè no pot comprar Groelàndia, Bolsonaro acusa les oenegés dels incendis amazònics que redueixen a cendra parts molt sensibles de la seva geografia oblidant-se de denunciar qui se’n beneficiarà, òbviament, i en Sànchez, president en funcions del Regne d’Espanya, a través d’una de les seves ministres més xarlatanes, acusa l’”Open Arms” de no tenir permís per rescatar nàufrags, raó per la qual li poden posar multes astronòmiques. Entre tots, es veu, forjam monstres que en qualsevol moment poden muntar una catàstrofe molt pitjor que les viscudes fins ara. I ja se sap que les fortunes immenses es forgen precisament en les guerres i en les crisis planetàries més letals.

Contemplant el moviment de les màquines més pesades de la nova autopista veia el foc de l’Amazònia que generarà una immensitat de guanys a molt poques mans, i em deia que nosaltres tampoc no ens alliberam de la devastació que provoca la desídia, la plena adaptació de la majoria dels illencs a la roïnesa, la usura, la cobdícia, el menyspreu i el desarrelament.

Moltes persones s’hi juguen la vida, intentant  canviar ni que sigui una ungla a tanta maldat, aquí i arreu, però mentre la sensibilitat no compti molt més que la formació acadèmica i la preparació tècnica a l’hora d’ocupar qualsevol lloc de responsabilitat local, regional, estatal o global, l’ungla mai no es convertirà en dit, el dit en braç i el braç en bona part del cos malalt de mal.