marginàlies

Amb el preceptor major assaborint una bola de gelat industrial de vainilla pagat a preu d’or (dos euros, certament, és una exageració) i el menor dormint en el cotxet auxiliar, hom podia aventurar-se a recórrer com si fos un visitant vingut del nord on la gent és espriuanament neta i noble, culta, rica, lliure,  desvetllada i feliç, el mercat de Santanyí cap a la una del migdia on ja s’ha fet, a la pràctica, el gruix del calaix.

En els mercats de les viles que constrenyen els carrers que ja són estrets i on s’hi pot trobar de tot, s’hi ha d’anar per sentir olor de carn humana, per mirar, badar, vagarejar, intentar regatejar segons en quines parades i, sobretot, s’hi ha de somriure encara que la sang et prengui. He de dir que no hi vaig gairebé mai, als mercats; no hi tenc tirada, però adesiara, per observar paraders i clients en potència, m’hi fic, en el genter que somriu, que sap bé on és i que el ritme mercader imposa un respecte feridor.

El preceptor major, ocupat en acabar-se el gelat, feia com jo: mirar i anar alerta a no esgarronar ningú. En el cor del mercat, el preceptor menor s’ha despert i tot d’una ha demanat braços, clar, que allí hi havia molt per tafanejar i quedar-se amb moltes cares i objectes. He fet l’operació de treure’l del cotxet amb prou agilitat, però els que ens seguien s’han hagut d’aturar l’instant que ha durat l’operació i ho han fet intensificant el somriure, que eren gent del nord. I, en girar-me per agrair-los l’atenció i veure la claror de pell i cabell del meu preceptor menor pròpia de les seves contrades i comparar-la amb les meves traces marcadament mediterrànies, encara han somrigut més. Maleducadament, ho reconec, m’he estalviat fer-los avinent que, malgrat tot, a més de mainader provisional d’aquella criatura, també n’era el seu padrí i alumne.

Calia estar una estoneta a l’ombra i, sense fer-ne comptes, hem parat a l’abeurador santanyiner, just al començament del carrer de Bernat Vidal i Tomàs. No hi havia gens d’aigua, però sí un grapat de llaunes de refrescs buits i tirades allí irresponsablement, i en el cornaló més baix, un dit de líquid obscur que no transmetia més que fàstic. Així mateix els he explicat què eren aquelles piques restaurades i han conclòs que si no hi havia aigua era, lògicament, perquè ja no hi ha bèsties; que ara hi ha tractors i que, per això, han canviat els abeuradors per les benzineres.

Havíem de comprar dinar i el preceptor major ha proposat d’anar al pollastrer, que serveix un pollastres rostits amb patates amb pell que són ben bons. En ser-hi, el senyor morè de la parada ens ha dit que fins a 20 minuts no en tindria; que si en volíem un l’hi havíem d’encomanar. Ho hem fet, sí, i en donar-li el meu nom de referència no l’ha traslladat al castellà, sinó que ho ha fet en un català correctíssim. I hom és tan sentimental que detalls així li fan el dia molt més que bo.

Calia fer aquests vint minuts de temps i en sortir dels carrers del mercat per anar a trobar una altra protecció, el preceptor major s’ha topat amb un company i han armat conversa una bona estona. Ja fa setmanes que no es veuen i s’han posat al dia sens frisar, òbviament. I ha anat prou bé perquè l’audiència ha durat el temps per recollir el pollastre rostit.

En tenir-ho tot i ben encotxats, el preceptor major m’ha dit que, així mateix, havíem viscut moltes històries durant l’hora i mitja que havíem fet voltat pel mercat. I sí, els mercats contenen moltes històries amb les que ningú no mercadeja.