La lectura dels articles d’opinió dels diaris de referència (poseu a qui vulgueu dintre d’aquesta categoria) porta tot sovint als llocs comuns i a la formulació de reflexions previsibles i poc originals. Tenim tan apamats els autors habituals d’aquests espais i en coneixem tan les flaques que costa, francament, que ens sorprenguin amb propostes una mica noves o estimulants. Però de tant en tant salta la sorpresa i trobes articles brillants, no perquè hi puguis reconèixer la veritat absoluta, sinó perquè gosen proposar idees un pèl diferents, que se surten del guió i, hi estiguis d’acord o no, et fan pensar una estona. A més, a mi em passa amb alguna freqüència que els articles que em resulten mínimament estimulants contradiuen posicions o idees que tinc ben consolidades i, per tant, em fan rumiar, de vegades a contracor, però sempre posant en dubte les coses aparentment sabudes. I avui ha passat, i per partida doble. La culpa, d’un article d’Antoni Puigvert a La Vanguardia, i d’un d’altre de Joan-Elies Adelli a l’Avui.
Encara no sé si compartir completament les opinions expressades per un i altre, però m’hi sento atret, i segur que dedicaré estones i converses a xerrar-ho. Anem a pams. Per començar, Adelli ha posat en dubte a les pàgines de l’Avui l’eficàcia del mestratge que, a consciència o no, exerceix tot sovint Quim Monzó. L’articulista pensa i escriu que la ironia que gasta habitualment el contista pot quedar reduïda tot sovint a una qüestió de pur màrqueting i que, més enllà de la simpatia i el "bon rotllo" (això són paraules meves) que generi, deixi el missatge de fons diluït. Segons la seva tesi, presentar les pròpies idees d’una manera irònica sistemàticament et fa tol·lerable per a tothom (fins i tot per a aquells que estàs criticant) i et permet parlar sense patir atacs frontals, però també limita molt l’eficàcia i la difusió de la crítica que vols fer efectiva. Si això fos cert, hi hauria molta més gent que riuria la gràcia anecdòtica de "la polla xica" de Frankfurt que no pas gent que assumís i recolzés la dura crítica que, en principi, volia fer Monzó. O, dit d’una altra manera, en els únics que faria forat la crítica seria en aquells que ja la compartien d’entrada. Per tant, efecte zero.
Per a un devot de Monzó com jo, la cosa té punxes i arestes. De moment entomo l’atzagaiada i m’hi dedico una mica, a veure si sóc capaç de treure’n conclusions pròpies.
I la segona sorpresa estimulant del dia me la dona Antoni Puigvert a les pàgines de La Vanguardia, que transforma la seva aversió habitual als nacionalismes en una càrrega de fons als sociates catalans. Prenent com a pretext els atacs eixelebrats de Joan Ferran a la "crosta nacionalista" de TV3 i Catalunya Ràdio, Puigvert fa una brillant exposició sobre el paper que han de tenir els comunicadors estrella dels mitjans, distingint amb tota claredat entre els conceptes de neutralitat i pluralitat, relativitzant la utilitat del primer i destacant la imperiosa necessitat que tenim del segon. Sense casar-se amb ningú, descalça els arguments de Ferran i lloa críticament els periodistes estrella dels mitjans públics catalans. Però en la conclusió del seu article ve a dir que una de les dificultats fonamentals que tenen els nostres mitjans per reflectir amb més pluralitat la realitat del país radica en el fet que el PSC no ha fet els deures que històricament es va plantejar des del temps de la transició a l’hora de construir un model de tercera via, entre el nacionalisme d’aquí i el d’allí. Ve a dir que tota aquesta part dels ciutadans catalans pretesament poc o mal atesos per TV3 no és que estiguin orfes de tele pública, sinó que estan orfes de projecte ciutadà que els aculli i que els proposi una via (una tercera via, diu) d’integració activa i positiva al pais. Ei, poca broma. Puigvert ve a dir que, al cap i a la fi, els nacionalistes fan de nacionalistes i, de fet, no pots esperar altra cosa d’ells. Però en canvi, pensa que els que propugnen una esquerra plural i integradora no han estat capaços de construir ni de proposar un model que sigui realment d’esquerres ni suficientment integrador (altre cop, les paraules concretes, són meves). Molt bé. Molt interessant.
També en aquest cas l’articulista fa trontollar alguna idea meva preconcebuda, i habitualment amb prejudicis cap a les posicions no nacionalistes de Puigvert. Però la manera com ha plantejat avui les seves crítiques al paper cabdal que hauria (o podria) d’haver tingut l’esquerra catalanista i que, segons ell, no ha tingut, tempta la meva adhesió.
Hi ha dies, ja ho veieu, que l’ensopida premsa del pais es deixa llegir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!