VARIACIONS

El món segons Pep Montes

5 de desembre de 2007
Sense categoria
1 comentari

Records d’un professor d’institut

Llegeixo a la premsa que Lluís Hernández ha guanyat el premi Folch i Torres de literatura infantil amb la novel·la Certificat C99, una història que gira al voltant dels forats negres…. No puc pas jutjar l’obra ni la seva qualitat perquè no l’he llegit i dubto que ho faci; la meva edat no em situa, òbviament, entre el públic objectiu al qual s’adreça el llibre i dels meus fills tot just n’hi ha un que comença a ser capaç de llegir un parell de frases seguides. Però m’ha fet gràcia retrobar-me a través de les pàgines d’un diari amb el meu professor de llengua del ja llunyà i caducat BUP (Batxillerat Unificat i Polivalent). De les innombrables classes que he rebut en la meva vida d’estudiant, Lluís Hernández en va impartir alguna de les que més petja m’han deixat, per raons diverses. I ara tinc una excusa per recordar-les.

Diria que feia tercer de BUP a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella quan Hernández ens va tocar en la rifa del repartiment de professors. No cauré en la simplicitat de dir si era bon o mal professor perquè ni la meva memòria em facilita prous dades com per afirmar una cosa o altra, ni tinc gaires ganes de pontificar sobre com ha de ser l’ensenyament públic, ara que diuen tots els indicadors que és tan dolent que no té salvació humana. Però si puc afirmar que de la majoria dels meus professors de secundària no en recordo ni el nom, també he de reconèixer que de Lluís Hernández en recordo amb un cert detall com a mínim unes quantes classes que em van fer barrinar. Va intentar amb nosaltres (suposo que també amb molts altres alumnes o grups d’alumnes) coses que a mi em van ajudar a definir una mica més i millor la relació que volia tenir amb el món de les lletres i de la cultura en general.

Sense pensar-hi gaire, tinc tres idees a la memòria sobre les seves classes. La primera té a veure amb la manera com ens impartia matèria. Recordo especialment una classe en la que es va dedicar a alliçonar-nos amb tota intensitat i cura sobre un tema concret (no el recordo ni de casualitat) tot advertint que era necessari que prenguessim apunts detallats i rigorosos perquè la cosa era important. Era, de fet, una mena de lliçó magistral que havia de ser vital per al nostre futur com a estudiants. La cosa no era gaire habitual en la seva manera de fer, perquè li agradaven les classes actives i amb participació, i no pas les de discurs i apunt. Per això mateix, una mica espantats, vam fer-li cas, i vam prendre notes de qualitat taquigràfica. I al final de la classe, a deu minuts del canvi de sessió, va assegurar que tot el que ens havia gairebé dictat era mentida. Ens va dir que la teoria bona era exactament la oposada a totes les afirmacions que havia fet durant els cinquanta minuts de classe, i que l’exercici que ens calia fer era, pel nostre compte, deduir la teoria correcta a partir de la premissa que era exactament la contrària de la que ell ens havia deixat anar. La nostra indignació va ser espectacular. Jo, no podia ser d’altra manera, vaig ser partícip explosiu de la indignació, sobretot perquè no podia ser de cap manera que mostrés acord amb el nostre professor (norma elemental d’adolescent estudiant), però en el fons la cosa em va divertir cosa de no dir. Va tenir gràcia, el punyetero. Ens venia a dir que no ens havíem d’empassar com si res qualsevol cosa que ens diguéssin (sembla ser que en la seva lliçó magistral ens va engaltar bestieses de l’alçada d’un campanar sense que cap ni un de nosaltres no s’immutés) i va intentar que raonéssim i treiéssim conclusions pel nostre compte, tot aprenent a aprendre d’una manera diferent. No recordo que repetís l’experiment per segona vegada (suposo que en aquest cas la sorpresa és element essencial), i ignoro si ho va fer també amb altres grups, però aquella classe va ser tema de conversa durant bona part del curs.

La segona idea que recordo va ser una intensa sessió en la que va intentar explicar-nos el concepte de versemblança aplicat a la literatura. Què fa que una cosa mentidera i filla de la fabulació com una novel·la ens resulti creïble? Què ens fa enganxar a la lectura i viure la història llegida com a real? La paraula es va incorporar al meu lèxic exactament aquell dia, i la comprensió d’aquell concepte (crec, efectivament, que jo el vaig comprendre i la meva posterior capacitat de lectura compulsiva em sembla que ho certifica) em va ajudar a gaudir encara una mica més d’aquest vici en perill d’extinció que és la lectura.

I el tercer record clar que tinc de les classes d’Hernández és el que em porta a tot un trimestre dedicat a l’experiment d’una creació literària col·lectiva. L’home ens va proposar que escrivíssim una novel·la entre tots, a bocins. Vam fer grups de treball a l’aula, cadascun dels quals tenia una missió diferent en el marc d’una història, l’argument general de la qual havíem pactat prèviament. Uns grups feien descripcions d’escenaris, uns altres redactaven diàlegs, uns altres relataven passateges d’acció estricta, uns altres descrivien sentiments…. No cal ni dir que la novel·la no va sortir ni per aproximació, però recordo que ens ho vam passar molt i molt bé fent el ximple (literalment) escrivint bestieses. A nosaltres ens semblava que li preníem el pèl al professor tot redactant continguts hilarants, però amb la perspetiva del temps, sospito que vam fer unes pràctiques magnífiques d’escriptura i d’estil, al marge dels continguts.

Això és el més destacat que recordo de les classes de Lluís Hernández, i trobo que no és poc. No tinc ni idea de si és gaire bo escrivint per a infants, però a mi em va explicar i em va fer veure coses que m’han estat molt útils. I, sobretot, que m’han servit per passar-m’ho una mica més bé amb un llibre a les mans.

  1. Moltes gràcies pel teu comentari i, especialment, pel teu record.
    Records com el teu, i fins i tot els que no són tan benignes, són els que, quan arribem a una certa edat ens calen per justificar una mica la nostra vida passada.
    Ara la feina d’ensenyament no té res a veure amb aquella. Fem una altra cosa, tot i que sovint li diguem amb el mateix nom.
    Pel que fa al Certificat, t’animo a llegir-lo, quan surti. Si ha sortit en un premi infantil té més a veure amb l’atzar dels premis que amb cap altra cosa. De fet, jo el vaig escriure pensant en presentar-lo a un premi de ciència ficció per adults: ja ho veus.

    Altre cop gràcies,
    Lluís

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!