VARIACIONS

Ho tinc pendent des de fa dies i no vull deixar-ho passar més, no fos cas que l’oblit definitiu de les vacances em faci perdre el fil dels plaers amb què m’ha regalat aquest estiu poc càlid: em cal fer un elogi de La victòria de la creu, l’admirable novel·la de Miquel M. Gibert. No demaneu a les meves paraules una crítica perquè ni sóc ni pretenc ser un erudit literari, i tampoc no hi busqueu l’elogi simplot del que busca afalagar un conegut. Ni en aquest bloc són freqüents ressenyes literàries ni res m’hi obliga (de fet, com gairebé sempre, aquest post l’escric corre-cuita, a cavall entre diverses i variades obligacions peremptòries). L’explicació de l’esforç (plaent, malgrat tot) d’escriure això que llegiu és ben senzilla: llegint la novel·la m’he divertit. I generós com sóc, no voldria pas que perdessiu vosaltres l’oportunitat de passar-vos-ho tan bé, com a mínim, com jo.

D’entrada, La victòria de la creu tira enrera. Recony! Un novel·lot de més de 400 pàgines, amb capellans a la portada i un autor que no el coneix ningú (bé, ara potser ja podrem dir que sí el coneix algú). Però resulta que és finalista del Sant Jordi de l’any passat i que guanya el Crexells d’enguany. A més, llegeixes algun paper que s’ha publicat sobre el llibre als mitjans i li dediquen elogis de primer nivell. I no és anecdòtic que en la dedicatòria que m’hi va fer l’autor hi digués que m’agraïa "la voluntat" de llegir-la. Et mires el totxo de reüll, i el poses a la bossa per llegir durant les vacances. I comences.

Cal voler entrar en la història. El llenguatge refistolat i capellanesc del narrador primer espanta una mica, però quan descobreixes ironies, crítiques, ingenuïtats que a la fi no ho són tant, i una mirada diferent… hi trobes el gust. Un gust peculiar, hi trobes. Perquè és una altra mena de novel·la; de les que no s’estilen per aquests verals. Sense pretensions de geni ni farciments efectistes, que busca i troba qualitat en l’eficàcia del llenguatge i la virtut de la història. No me’n demaneu la raó, però és una història que te la creus. Saps que els personatges són i han de ser tal com te’ls expliquen, i vas fent que sí amb el cap a mesura que llegeixes, confirmant la versió de l’autor, que és, no en tens cap dubte, la bona. És així que s’ha d’explicar, això. I trobes el plaer de la confirmació d’un món que no t’havien acabat d’explicar tal com és.

Superades les cinquanta primeres pàgines, la novel·la s’enfila sense aturador i no deixa de proporcionar-te sorpreses i novetats de tota mena. I vas llegint, i de tant en tant la teva parella et demana de què rius, que sembles ximple amb aquesta expressió entre complaguda i enderiada que se’t planta al rostre mentre avances en la lectura. I és que sota l’envoltori del llenguatge aparent i respectuós en extrem del capellà poruc es desplega un món d’ironia, de sornegueria potser, que no arriba a caricaturitzar però que troba en les contradiccions entre els personatges i el món en què viuen una excusa per fer-nos somriure i evidenciar l’enormitat del problema. Diria que és un humor contingut però eficaç. Fi però evident.

Guerres, traicions, incests, morts, viatges, idees, lluites polítiques, negocis, amors…. Tot vist des de la perspectiva (jo diria que descreguda, malgrat tot) d’un capellà que no ha sortit mai de l’ou i que, per tant, és tan ingenu com clar i sincer en el retrat d’un món que es mor a contracor i que espeternega en un darrer alè de vida. En certa manera, la novel·la ens explica la mort (l’agonia) d’un món real que permet i possibilita el naixement d’un món literari. Benvingut el nounat.

Aquest estiu he fet força coses de les que n’estic content. Una d’elles ha estat llegir aquesta novel·la, i no tinc altre remei que donar-ne les gràcies més efusives a Miquel M. Gibert. Quan vulguis, tens un toc pagat al bar de l’Ateneu. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!