QUAN EL DESERT S’IMPOSA

Amb molt bon criteri, el meu preceptor en cap considera que amb els més de quaranta graus de temperatura d’avui i una humitat del 40% que comporta una sensació tèrmica superior als cinquanta graus, desapareixen literalment s’Alqueria Blanca, Santanyí, Ciutat, Bunyola i tots els llocs que té apamats per convertir-se en deserts; en deserts de bon de veres, els de la terra que bull i no deixa viure en pau cap tipus de vida.

Obligats per circumstàncies de força major hem hagut d’anar al centre de Santanyí tot ple de tendals –els dimecres hi ha mercat- que oferien des de retrats fets en cinc minuts, passant per camises de cotó a preus gens testimonials i acabant per fruites, verdures, formatges i tota mena de productes de xarcuteria, i el preceptor m’ha demanat molt severament perquè hi havia tanta gent amb tanta calor; que ni al formatge ni a les persones els era gens bo suportar aquell foc de desert que posa les pedres a punt de desintegració.

I és ben cert que tot el genter desafiava la prudència, però en la majoria de cares vingudes de molt lluny, predominant les germàniques (què tindrà Santanyí que concentra tants residents i visitants alemanys?)  no s’hi notava gens d’enuig, ni molt menys de preocupació. Els bars sí que no donaven l’abast i es feien càrrec de la setada de la gernació i a la parada de sucs s’hi havia fet una cua molt resignada. Curiosa la facilitat en què els humans ens resignam a anar a pas de cuc en les aglomeracions.

El porc que ha volgut mostrar el seu perfil bo al badoc que li volia fer un retrat després de berenar d’una bona ribellada de clovelles d’ametlles, era del mateix parer del meu preceptor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *