VARIACIONS

El món segons Pep Montes

16 de juliol de 2007
Sense categoria
0 comentaris

El punt de vista de Woody Allen

No me’n vull anar a dormir sense comentar (espero que ràpidament) un article que Félix de Azúa publicava dissabte a El Periódico sobre la pressumpta "ocupació" que pateix Barcelona a causa del rodatge del film de Woody Allen. Sóc el primer  a lamentar les persecucions simplotes i ximpletes a que sotmeten les nostres autoritats el cineasta nordamericà només per sortir a la foto i per rivalitzar en simpatia al seu costat.  Però això, en el meu cas, no passa de ser un comentari amb ganes de ser una mica emprenyador i mofeta per castigar per hàbit els nostres responsables polítics. Vull dir que, més enllà de la comicitat de certes escenes d’aquest estil, trobo un encert el suport que la ciutat ha donat a aquest home per tal que dirigeixi la seva nova pel·lícula en els nostres carrers i places, i trobo molt ben esmerçats els diners que s’hi han abocat. Ho trobo, en general, una mesura intel·ligent i pròpia d’un país civilitzat, que busca formes amables i de bon gust per explicar-se, per ser present en el món, i per mostrar-se tant com sigui possible.

En canvi, la columna de Félix De Azúa resumeix perfectament el cúmul de simplicitats, absurds i pocasoltades que s’estan argumentant des de fa molts dies per carregar-se aquesta operació. Per començar, critiquen la quantitat de diners amb què s’ha subvencionat el film, produït per una empresa catalana. Aquests senyors que presumeixen de cosmopolites segurament no ignoren que les ciutats amb major presència internacional i amb major capacitat de generar un imaginari propi i, per tant, de situar-se amb força i de forma competitiva en el món econòmic, donen suport a pel·lícules filmades a casa seva amb quantitats força més elevades que les que aquí s’han dedicat al projecte del senyor Allen. Amb aquesta mesura, de fet, no fem altra cosa que acostar-nos una mica a allò que fan ciutats que ens porten força avantatge.

Però quan a aquests crítics impenitents se’ls explica que els diners es recuperaran i, amb tota probabilitat s’acabarà obtenint beneficis perquè l’aportació econòmica més important s’ha fet en termes d’inversió, es queixen que l’administració es dediqui a jugar amb risc amb els diners públics. Doncs miri, senyor De Azúa, jo em declaro perfectament satisfet que amb els diners dels meus impostos s’inverteixi en un film del senyor Woody Allen, perquè se m’ocorren poques iniciatives que, com aquesta, tingui garantit l’èxit a priori. Potser al senyor De Azúa li agradaria més que totes les subvencions fossin a fons perdut, sense distingir entre els destinataris, entitats sense ànim de lucre o empreses amb fins (òbviament) lucratius. És, altre cop, una mesura intel·ligent i de tota justícia, exigir als projectes culturals subvencionats a través de les seves empreses productores, que retornin els diners, amb guanys inclosos, quan el resultat de la producció és rendible. Algú dubta que la peli de Woody Allen serà rendible?

I el darrer argument que li llegeixo al senyor De Azúa és que amb el nostre suport estem ajudant els nordamericans a promoure la seva cultura. És obvi que el retrat que farà Woody Allen de Barcelona tindrà poc a veure amb el que faríem els barcelonins. Però tampoc té gaire a veure amb el nostre punt de vista la visió que ha mostrat, per exemple, Pedro Almodóvar, quan ha usat Barcelona com a plató. I no recordo crítiques del senyor De Azúa sobre la visió que donen de Barcelona les pel·lícules del manxec. És clar, seria absurd. Tan absurd com criticar la visió que en tingui Woody Allen. De fet, estic segur que la Barcelona que explicaria el senyor Félix De Azúa no s’assemblaria gaire a la que podria explicar jo mateix. I no per això dubtaria del seu dret a obtenir ajuts públics si la seva explicació formés part d’un projecte artístic que ho mereixés.

El senyor De Azúa, a més, s’estranya que els nordamericans no tinguin recursos per finançar una pel·lícula de Woody Allen. Els nordamericans subvencionen en quantitats i amb quantitats inversemblants per a nosaltres els films que tenen lloc al seu país, de forma continuada i intensa. El que és estrany és que fins ara no ho hàgim fet nosaltres en alguna proporció digna.

Segurament la Barcelona que veuré a la pel·lícula de Woody Allen no serà la que jo conec. I què? Cada dia me n’expliquen i en veig de diferents, de Barcelones. Amb Woody Allen n’afegiré una més al meu bagatge i res no em fa pensar que hagi de ser més irreal que la que m’expliquen tot sovint des de les pàgines dels diaris, des de les pantalles de televisió, des dels monitors dels ordinadors, des de les pàgines dels llibres. De totes elles, de la barreja i de la mescla, surt la meva. I de totes alguna cosa en trec. I això és el que, suposo jo, fan la majoria de barcelonins. La diferència és que, després de la pel·lícula de Woody Allen, una xifra ostensiblement superior de ciutandans d’arreu del món tindran una imatge de Barcelona. La de Woody Allen. Serà la Barcelona passada pel tamís de Woody Allen, però serà Barcelona, al cap i a la fi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!