marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

3 d'agost de 2019
0 comentaris

SOTA L’ESGUARD DE VICTOR VON AVEYRON

Quan ha vist entrar l’home gran tot presumit –es notava en la camisa blanca sense coll plena de flors diminutes gris perla, arromangada fins als colzes, mocassins marrons clars a joc amb uns texans estiuencs- i li ha notat l’aparell auditiu discret a l’orella esquerra, ha pensat tot d’una en François Truffaut, qui millor ha lluït, al seu parer, els aparatosos audiòfons per a sords de la meitat del segle passat, una mena de botó gris gros enganxat en un fil elèctric magre que acabava en una petaca on hi havia les piles per fer anar l’aparell amplificador de sons. “Les quatre cents coups”, “Jules et Jim”, “Fahrenheit 451”, “L’enfant sauvage”, “La nuit americaine”, “La Femme d’à côté”… pel·lícules que són en algun plec del viu de tot ell i que no deixen de dir, i d’entrar i sortir de tot allò que emprèn.

No és que l’home presumit que s’acaba de seure a la taula veïna del restaurant de menjars casolans s’hi assembli gens, a Truffaut, el  més didàctic dels directors. No fa cara d’agradar-li ni el cinema ni la literatura, ni de ser lector voraç, com ho era el francès. Tampoc no fa cara d’haver passat, com François Roland Truffaut, per cap correccional ni d’haver desertat; ni d’haver conegut son pare de molt gran. Posat a fer deduccions de la provinença laboral de l’home gran presumit, hom tiraria, pensa ell, per la camada que dur als banquers d’un temps o a alguna professió liberal que no l’ha tret de la classe mitjana prou castigada.

L’home presumit ha vingut amb la seva dona, el seu fill i dues nétes. Ha arribat primer el matrimoni i en venir els altres l’han besat al front sense cap més efusió. L’home presumit té una veu que no acompanya gens la seva planta treballada: massa aguda i atropellada, com de per riure. El seu fill la té molt semblant i parla fort, sense reparar que les converses es comparteixen  amb tot el restaurant ple de gent que passa un guster de menjar feixuc; un cop per setmana no fa mal.

La dona de l’home presumit no parla gaire: menja amb gana i no té gaire temps. I tanmateix gosa demanar-li a la seva neta major, catorze-quinze anys, què faran durant les vacances i l’al·lota li diu que res que surti del normal, un mes i una setmana amb son pare i el mateix temps amb sa mare, però que son pare els ha comprat a la seva germana i a ella dues entrades per anar a veure el 16 de febrer de l’any vinent un concert dels “Jonas Brothers”, que només faran dos concerts a l’estat del seu espectacle “Happines Begins Tour”, a Madrid i a Barcelona. I la padrina que deixa a l’aire la forquilla amb un pessic de frit de marisc, que li demana si no és un poc prest, comprar entrades per d’aquí a set mesos, que tant de temps és cosí de l’eternitat.

I és aquí que entra en conversa el fill de l’home presumit per dir que sí, que això va així i que les entrades li han costat un ull de la cara i que no són les millors, naturalment, perquè pugen molts de cents d’euros, però que tot ho fa per les filles, que van boges per a aquests joves que se separaren fa deu anys, però que ara hi tornen amb la mateixa força que se n’anaren. I que s’ha decidit per Madrid perquè el concert s és en diumenge i així només perdran un dia d’escola, les nines, que ja veurà com ho justifica a l’escola i a l’institut,  i que, a més, no vol a anar a Barcelona amb tants de desnaturalitzat que volen la independència, els molt nazis, que ja n’hi donaria ell, d’independència, que encara hi ha pocs presos i que hi estarien la vida eterna, per ell, a la presó, per colpistes i sonats que només volen fer mal a España, que només els fa bé a ells.

Són pare és sord, però dur audiòfons i s’assabenta de tot, o gairebé, clar, i s’interessa molt més pels cantants que no ha sentit anomenar mai i que són capaços de vendre milions de discos i d’omplir recintes megaimmensos, com li diu el fill, que no per la catalanofòbia del seu plançó entrat en odi. I torna a entrar a la conversa la néta major per dir al padrí que se sent molt perdut que els “Jonas Brothers” són tres germans: en Kevin, en Joe i en Nick Jonas, que són guapíssim i que canten com els àngels. I li comença a cantar “Sucker” amb molt poca fortuna, tot sigui dit: “ We go together / Better than birds of a feather, / you and me / We change the weather, yeah / I’m feeling heat in December when you’re ‘round me..”.

L’home gran i presumit de la veu aflautada que no diu gens amb la seva planta no pot dissimular el seu astorament per tot plegat i amb tota la perplexitat reflectida en la seva mirada viva, aquesta vegada sí profundament truffautiana, demana al seu fill que li confirmi que l’arquitecte del Palau Sant Jordi és Arata Isozaki. I el seu fill, més perplex encara, li demana si no es troba bé, que per què li fa una pregunta tan estúpida que no treu cap enlloc, que què importa saber qui va ser l’arquitecte del Palau Sant Jordi. I son pare, l’home dels mocassins marrons clars a joc amb els texans d’estiu, acala el cap, es recol·loca l’audiòfon de l’orella esquerra, i diu molt baixet, amb veu més marimbosa que no aflautada, que res, que no importa gens saber qui era l’arquitecte japonès, que la ment, de vegades, va de folondres i que el me al forn ha estat extraordinari. I educadament s’ha aixecat per anar a l’excusat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.