JOHANN SEBASTIAN VIVALDI

Avui fa 278 anys que morí Antonio Vivaldi i 269 que deixà de compondre universos Johann Sebastian Bach, dos genis barrocs . Antonio Vivaldi, va néixer un dia terratremolós, molt mal presagi, sens dubte. Per més afegitó, nasqué malalt i pèl roig, detall no gens venturós i el refranyer ens ho recorda sovint: “«Pèl roig, no et faci goig»; «Guarda’t de pedra rodona, de ca que no lladra i d’home roig», i tot perquè diuen que Judes Iscariot era pèl roig. Amb aquests antecedents l’infortuni semblava que acuitaria Vivaldi però no va ser així.  Se sentia profundament venecià tot i que viatjà molts sovint i que, per circumstàncies dramàtiques, morís a Viena. Per mor de la seva malaltia respiratòria, sembla, només va exercí de capellà durant 3 anys. Tanmateix, a part de l’asma, en la decisió de deixar el ministeri sacerdotal hi tingué a veure una jove cantant d’òpera, Anna, “L’Annina della Pietà” amb qui s’hi estigué tota la vida. Era un virtuós violinista, un treballador incansable i un gran empresari d’òpera. Tot indica, però, que enveges, conspiracions i la mà sempre llarga de l’Església Catòlica l’abocaren a la ruïna. Morí pobre, abandonat i enterrat a una fossa comuna. Va compondre unes vuit-centes obres, entre les quals 477concerts i 46 òperes. El 1725 es publiquen a Àmsterdam dotze concerts que titula Il Cimento dell’armonia e dell’inventione, entre els quals hi ha els seus quatre concerts més coneguts: Les quatre estacions.

Per al seva banda, Bach provenia d’una familia de grans músics. El seu pare li ensenyà de tocar el violí, el seu oncle Johann Christoph li féu conèixer l’orgue i el seu germà, que feia el mateix nom de l’oncle, li ensenyà de tocar el clavicordi. Als 14 anys obtingué una beca per anar a estudiar a Lüneburg, a prop de 350 quilòmetres d’Einsenach, distancia que Bach feia a peu. I a peu també feia 400 quilòmetres d’anada i altres tants de tornada per anar a sentir l’organista Buxtehude, a qui admirava profundament. Volia ser l’assistent d’aquest organista però no acceptà la condició per ser-ho: casar-se amb la seva filla. Admirador de Vivaldi, precisament, va transcriure molta obra seva al clavecí i a l’orgue. Bach es casà dues vegades, la primera amb Maria Bàrbara, cosina seva, amb qui tingué un grapat de fills dels que en sobrevisqueren quatre. Es casà per segona vegada amb Anna Magdalena, excel·lent cantant, amb qui tingué tretze fills, sis dels quals també sobrevisqueren i tres d’ells foren excel·lents músics. Bach era molt exigent tan amb ell com amb els cors que dirigia, i també amb les autoritats que li pagaven els sous, circumstància que l’enfrontarà amb ells en certs moments. Al final de la seva vida Johann Gottlob Harrer intentà que renunciàs al títol de “kantor” de Leipzig, per ser-ho ell, amb l’anuència de bona part del Consell de la Ciutat. Bach no dimití, clar. A més, els gustos musicals havien canviat força i ell no volia renunciar a la seva manera d’expressar-se. Per si tot això no fos poc, anà perdent la vista. En un intent per recuperar-la es deixà operar, però lluny de millorar, empitjorà. I encara volgué una segona intervenció que ja el deixà absolutament cec. Segons relatà la seva esposa Maria Magdalena morí en dimarts horabaixa passat un quart de les vuit.

I tanmateix, l’obra colossal d’Antonio Vivaldi i Johann Sebastian Bach diuen molt més d’ells i de la seva genialitat extrema que qualsevol ressenya. Fa anys que moriren però tanmateix no es cansen mai de dir-nos permanentment que la vida, si vol ser-ho de veritat, s’ha d’expressar amb la màxima intensitat sensitiva.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *