Quan estudiava el BUP a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella vaig tenir un professor de matemàtiques mallorquí que quan es desesperava davant de la impossibilitat de fer-nos entendre algun principi matemàtic imprescindible per saber fer alguna cosa més que sumar i restar, ens acabava dient, "és que sou tremendos!". Doncs alguna cosa així li podríem dir a Pasqual Maragall, que no pot o no vol entendre la lògica de partits en la qual ha jugat fins ara. Mentre va ser alcalde Barcelona, va poder conviure amb les tensions que generava la seva particular capacitat de lideratge i de desmarcament personal del partit perquè les apostes que va fer, algunes molt agosarades, van tenir èxit. Diríem que el partit tolerava el personalisme i la "genialitat" del polític perquè n’acabava treient rèdit electoral. Però el seu pas per la presidència de la Generalitat ha estat tan tempestuós que a la fi el partit ha decidit bandejar-lo clarament, fins al punt d’arriscar-se en les darreres autonòmiques a substituir la seva evident capacitat d’atracció electoral per un home de partit amb evidents limitacions pel que fa al seu atractiu com a líder popular. Així, un home que, en bona lògica, i després del teòric èxit d’haver aconseguit un nou Estatut per a Catalunya, hauria de continuar sent President de la Generalitat, és fora de tota centralitat política amb la clara consciència que els seus plantejaments no tenen cap futur dintre del partit en el qual ha fet tota la seva carrera política.
La veritat, però, és que, estirabots al marge, a Maragall se li ha de reconèixer una honestedat personal i política a prova de bomba. Tot i que sabia que tenia un predicament limitat en els espais de poder del PSC, va decidir liderar una proposta de Govern per a Catalunya que apostava amb claredat per un catalanisme potent i convençut, segurament en el límit del que és tolerable avui per avui en el partit sense fer trontollar equilibris. Si recordem la campanya prèvia a les autonòmiques del 2003 podrem recuperar l’èmfasi i entusiasme que va mostrar en la defensa d’un projecte d’Espanya plural que reeditava els intents històrics, múltiples i invariablement fracassats, de buscar un encaix per a Catalunya dintre d’una Espanya que havia de caminar cap a la modernització per la via de reconèixer la seva diversitat interna, tot potenciant protagonismes i voluntats perifèrics (perifèria que voldríem només geogràfica, però que hem comprovat que és també perifèria respecte al poder real).
I a la fi, Maragall s’ha sentit traït. El seu partit no l’ha acompanyat (i aquí també hauríem d’analitzar la seva poca habilitat a l’hora de gestionar la imatge pública i la coherència interna del Govern que va dirigir) i tampoc no ha comptat amb la complicitat real del líder socialista espanyol més amable que algú de memòria històrica limitada com jo és capaç de recordar. La Espanya plural de Maragall no ha estat la Espanya plural de Zapatero, i al final el socialisme espanyol ha estat incapaç de resistir l’embranzida (monumental i difícilment resisitible, tot s’ha de dir) de l’Espanya profunda (tant de dretes com d’esquerres), que veu en la força de la perifèria una amenaça per a la unitat d’un Estat que és qualsevol cosa menys homogeni.
I si voleu, podem dir que Maragall ha estat, fins i tot, ingenu. El seu desencís d’ara és equiparable al desencís de líders catalans d’altre temps que han cregut en la possibilitat d’una Espanya respectuosa amb la diversitat i amb la voluntat d’autogovern de les nacionalitats que hi són presents, i que invariablement, fins al moment, s’han estrellat amb un mur massís. Segurament, ha estat un bon amic de Maragall el qui més recentment i amb més encert ha descrit aquest desencís, que plora els esforços realitzats a favor d’una idea que molt poca gent recolza més enllà dels límits del Principat: Xavier Rubert de Ventós. Quan Rubert de Ventós diu sonorament que es passa a la via independentista perquè els llargs anys de treball per una via socialista d’integració i diversitat espanyola han fracassat, Maragall li diu que el projecte encara és possible i es llança a conquerir la Presidència de la Generalitat per demostrar-ho. Ara, potser, Maragall haurà de reconèixer-li a Rubert de Ventós que tenia raó, i que cal desistir en aquesta estratègia.
Deu ser difícil estar en la posició de Maragall. No li ho desitjo a ningú. Però si ha decidit parlar i dir en veu alta que no se n’ha sortit, que els qui pensava que no li fallarien li han fallat, i que no era ni molt menys això el que ell volia… potser que sigui coherent amb les seves paraules i faci alguna passa endavant per liderar algun canvi que encara doni esperances als que confien que des del socialisme (la socialdemocràcia, si voleu) i l’esquerra progressista és possible defensar amb coherència un projecte catalanista potent, i no pas aigualitat i desnerit com se’ls està quedant als liders actuals del PSC.
Ma
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!