L’AIRE TÒXIC

¿On són els ulls que espiralejaven els jocs que mai no acabaven i, si ho feien en setmanes, no acceptaven mai els empats i es discutia sempre la victòria que gairebé mai no se celebrava a plaer? Les places d’antany que no patien la contaminació d’ara que neguen els contaminadors amb patent de cors encapçalats pels constructors de cotxes, jugaven molt més que no ara i sense necessitat d’elements acumulats a un cantó que fa més l’efecte de tanca de cadells que no de pista d’envol de la juguera.

Les places de per tot estan circumdades per cotxes, esdevinguts murs poc menys que infranquejables per les criatures que reclamen més terra per grapejar que no ciment, més contacte entre ells que no elements que singularitzen. Els infants volen sentir a parlar tothom sense necessitat de cridar i qualque espai discret per secretejar, per a les primeres confidències.

Ja no hi ha ulls que espiralegin els carrers savis que sabien de tot i pontificaven, que es discutien sempre amb el carrer veí i presumien de veïns, i els saludaven a tots amb una lleugera acalada de cap. I mantenien el seu propi accent, i coneixien els pares dels pares dels pares, i quan se n’hi instal·lava un de nou l’examinaven com als doctors per tal de preservar el caràcter. I escrivien la memòria a la llinda de cada casa, en els galfons de les persianes amb set generacions de pintura i en els escopidors de les rodes de carruatge.

Les ciutats de cada cop són menys respirables i ningú no s’atreveix de fer-hi res, al contrari: tot el que pugui conduir a la reducció de la porqueria que alenam és vist com un atac al cosmopolitisme, al progrés i a la riquesa del grapat que fan i desfan, i per això es munten concentracions amb lemes esclaus que no fan altra cosa que contaminar més l’aire que, de moment, encara és públic i gratuït.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *