VARIACIONS

El món segons Pep Montes

19 de març de 2007
Sense categoria
0 comentaris

De periodista i de senyor….

Se n’ha de venir de mena. Tenir un cert accés al submón periodístic té la seva gràcia, sobretot perquè et permet comprovar el distanciament que, com a bons (o no) professionals, els cal tenir sobre el seu objecte de treball, és a dir, les informacions. Només a tall d’anècdota (que és bona perquè il·lustra, no perquè sigui simpàtica), explicaré que dijous passat, en la roda de premsa-dinar en el qual es va presentar als mitjans el guanyador del Premi Crexells de novel·la, l’atenció a l’afer que motivava la convocatòria va tenir una durada més aviat modesta, perquè l’acte informatiu ben aviat es va convertir en una animada tertúlia en la que van participar, amb entusiasme similar, periodistes, membres del jurat literari, el propi guanyador del premi, i el conseller de cultura, que no va faltar a la cita. Val a dir que la novel·la (La victòria de la creu) i el seu autor (Miquel M. Gibert) van rebre elogis a tort i a dret i que els periodistes van interrogar-lo adequadament i amb la insistència necessària. Però quan van haver aconseguit la informació que els calia per a fer unes bones peces periodístiques (penseu que amb deu minuts de roda de premsa n’hi ha més que prou per omplir tota una pàgina de diari), es van dedicar al que, segurament, més els diverteix: xerrar, opinar i elucubrar sobre el món de la cultura i sobre altres móns que no són necessàriament culturals.

En el meu extrem de taula, per exemple, el tema estrella va ser l’anunci de Woody Allen d’enregistrar el seu proper film a Barcelona, i el paper galdós (a parer majoritari dels periodistes) que hi van fer els representants municipals, traslladats en expedició a Nova York, esforçant-se per aparèixer al costat (o darrera) de l’actor-director nordamericà amb un somriure de dimensions oceàniques, en una estampa fotogràfica que podria passar a la història mítica de les actituds i capteniments provincians.

I és que els periodistes, en l’exercici de la seva feina, veuen, senten, intueixen i dedueixen moltíssimes més coses que les que expliquen després en els mitjans que els paguen el sou. En alguns casos, la tendència política del mitjà atura certes interpretacions, a voltes es tracta de pura autocensura i encara moltes vegades es tracta d’un indefinible sentit de la responsabilitat que fa que decideixin obviar detalls escabrosos, delirants, ridículs, esperpèntics, denigrants o senzillament indignes que tenen la impagable oportunitat de presenciar. A la fi, haurem de concloure que els periodistes, en termes generals, són força més bones persones del que hom podria creure.

Tota aquesta literatura periodística que queda oculta al públic de la informació es reserva moltes vegades per a espais informals de tertúlia i safareig. I una roda de premsa-dinar és una oportunitat magnífica per intercanviar aquesta mena d’informacions i, perquè no dir-ho, per riure una bona estona. Els organitzadors de l’event tenen un interès extrem a fer sentir còmodes els periodistes (així creuen que els tractaran amb més carinyo en les seves cròniques), no dubten a afalagar-los per la via de l’estòmac, i segurament sense ser-ne del tot conscients, fan possibles espais d’expansió dialèctica espectaculars que rarament apareixeran reproduïts, publicats, editats o mostrats en els mitjans de comunicació.

Trobo que hi ha un cabal ingent d’informacions d’aquest tipus, sucoses i atractives, que es perden per al món públic a causa d’aquest sentit de la responsabilitat informativa dels periodistes de què he parlat. I no acabo d’entendre perquè no hi ha un munt de blocs periodístics que es dediquin a ampliar les informacions oficials amb aquesta mena de detalls i farciments que són els que, al cap i a la fi, acaben de donar el to real i autèntic de la vida pública (en el millor dels sentits d’aquesta paraula). En canvi, veig i pateixo massa blocs de periodistes que volen emular discursos polítics en un paper que no els escau gens i que desaprofita d’una manera escandalosa aquells aspectes en els quals les aportacions periodístiques podrien ser realment rellevants.

Necessito que algú m’expliqui quina mena de conversa van poder tenir els nostres representants municipals amb Woody Allen, aquest petit homenet, geni cinematogràfic que, intueixo, encara deu flipar  per l’ensabonament que està rebent d’aquests estranys éssers humans que hom anomena catalans i que han convertit la seva capital en un dels punts d’arreu del món amb major èxit de les seves pel·lícules. No hi ha cap periodista que m’ho vulgui explicar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!