EL CORNUCOPISTA I L’HOSTESSA DEL ROTTWEILER

Fixà la mirada entre les tecles H i J i mig aclucà els ulls per tal de fer punta als pensaments que es volen fer endins a la recerca dels microorganismes més determinants de la consciència. I un cop instal·lat en aquest fons de mar tan calmós, s’imaginà que hi trescava calçat amb paraules esdrúixoles que li emmilocaven les pensades i li trempaven l’allau d’imatges i escenes que li omplien tot l’abast de la juguera.

I se li apareix tot d’una l’argentina del rottweiler, veïna del cornucopista. Així ho diu, separant bé les síl·labes, cor-nu-co-pis-ta, el vellet vidu de la darrera planta baixa del carrer (en morir jo també morirà la casa, diu enrabiat) que del bar veí estant veu passar de llis la vida, assevera, enganxada a tota mena de perfums que deixen les persones que van i venen. És un vellet adorable, a parer dels veïns, sempre atent amb tothom encara que s’ho mengi tot amb una mirada a voltes, per ventura, massa atrevida, i malgrat que ningú no sàpiga amb certesa quin ofici és el que diu que feia.

Va ser en una de les seves indagacions precises que el cornucopista descobrí el rottweiler color canyella, plantós, no gens altiu, que no tenia vist i la seva madona alta, elegant, d’esguard confiat, distès, lleugerament maquillat. I tot d’una anà a conèixer-los, que no és el patriarca del carrer debades. I es presentà educadament i primer s’interessà per aquella bellesa canina que, en veure’l, s’assegué perquè les carícies carregades d’anys i delicadesa li arribassin amb tota plenitud. En aquell primer encontre, en trobar-se amb la cara de l’argentina, el cornucopista hi veié amb una claror incontestable la seva adorada Monica Vitti i no pogué dissimular la forta impressió. I encara menys quan aquella beutat absoluta li deia que acabava d’arribar de l’Argentina, que eren veïns, que feia només uns dies que s’havia instal·lat al primer pis esquerre de la finca que ell tenia just davant la seva irreductible planta baixa. I se n’alegrà força, que fossin veïns, el vellet de mirada calidoscòpica. D’aleshores ençà s’han topat força vegades i com més Monica Vitti és l’argentina, més voldria entretenir-la ell, però ella té poc temps perquè és hostessa i pràcticament no té horaris.

I quan la H i la J del teclat s’esvaeixen del tot, torna a veure el cornucopista que afina l’argentina i el rottweiler. Són gairebé les deu del vespre i en Teòdul es disposa a tancar el bar. Li diuen Teòdul, a l’amo del tavernó on el cornucopista hi dina cada dia i hi passa moltes hores, car la viduïtat és molt puta perquè t’estimba a la solitud, diu amb molta de ràbia, però no ho nom. Poca gens ho sap, però el batiaren amb el nom de Sebastián. Sent un xitxerel·lo llegí en un llibre de sants que li deixà el vicari del seu poble, Sangarrén, província d’Osca, diu orgullós, que Teòdul va ser ermità estilita que passà més de cinquanta anys encolumnat en el desert d’Edesa, a Mesopotàmia, actual Iran, precisa, per ser el més sant de tots els sants. Estava casat i tenia fills, abans de fer-se estilita, i quan digué a la seva dona que se n’anava al desert per ser sant, del disgust que tingué, morí de pena. Després de molts d’anys entotsolat a la columna demanà a Déu si era el més sant de tots els sants i Déu li digué que no, que ho era un pallasso que nomia Cornelius. Baixà de la columna per anar a trobar aquest pallasso tan sant i en trobar-lo li demanà què havia fet per ser el més sant de tots els sants i en Cornelius li digué que no creia en Déu i que, per tant, no havia fet ni feia res per ser sant; que ell en tenia prou en ser un pallasso respectable; què l’única cosa insignificant que havia fet per merèixer un molt simple gràcies havia estat donar gairebé tot el que tenia per treure de captiu l’espòs d’una dona desesperada que li havia demanat ajut, simplement això. Teòdul es féu càrrec tot d’una de la seva insuportable arrogància i es tornà a enfilar a la columna per demanar perdó a Déu per la seva estúpida supèrbia i morí allí, a una columna enmig del desert d’Edesa. I en Sebastián, que aleshores volia ser mossèn i sant, aclaparat per la lliçó que havia rebut l’estilita i la determinació a voler redimir la seva exacerbada sobergueria, decidí de dir-se Teòdul.

En Teòdul, només durà un any en el Seminari d’Osca perquè son pare decidí de venir a l’illa a fer de cambrer i cambrer va ser ell fins que va poder posar el seu bar que no podia tenir altre nom que «Bar Edesa». I tanmateix mai no abandonà la curiositat per conèixer-ho tot, a les bones o a les males, i aquest afany per saber coses que no servien per res i que ningú no cercava però que a ell l’omplien de benestar, va ser el motiu que se separés de la primera dona, una lleonesa de fort caràcter que, en descobrir que Teòdul solia freqüentar la biblioteca municipal -l’havia seguit perquè estava convençuda que tenia una amant-, cregué que li faltava un bull i, espantada, el plantà perquè la bogeria matà son pare i no es veia en cor de cuidar un segon foll. Així, Teòdul va ser catalogat de rar, de rar de collons, com solien dir els parroquians més fidels del seu cafè que mantenia net com una patena, però extremadament pacífic, de parla baixa i clara, qüestió que apregonava encara més la seva singularitat sospitosa. Teòdul, per exemple, sabia que el senyor del seu poble i de la contrada, Pero Maça de Sangarrén havia participat en la conquesta de Mallorca al costat de l’Alt rei En Jaume, qüestió que només sabien els especialistes medievals.

El cornucopista s’acomiadà de Teòdul a l’atropellada perquè frisava de contar a l’argentina del rottweiler canyella que havia somniat amb ella, anit passada; que Michelangelo Antonioni els havia contractat a tots dos per fer una pel·lícula de gran pressupost i que es rodaria a Roma, Johannesburg, Tromso, Nova York i Alòs d’Isil. I per parlar del que més interpel·lava el director de Ferrara i també a ell, el cornucopista més pulcre de les darreres generacions: la incapacitat de dir el que hom sent en el moment que cal i amb les paraules més precises.

I just en aquest instant, una frenada de cotxe prou sorollosa, un colp estrident i greu, i un crit molt agut i enfollit el treu de la història que havia bastit entre les tecles H i J. El silenci de pocs segons que segueix el crit el fa témer la tragèdia.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *