DE ROSALIA DE CASTRO A LA INDIFERÈNCIA LINGÜÍSTICA ESTATAL

Avui fa 134 anys que morí Rosalía de Castro, una autora que coneguérem molt de resquitllada quan fèiem el batxillerat i que ignor si ara mateix apareix en els llibres de text. De fet, seguim vivint d’esquena als autors en gallec i en basc, d’abans i d’ara, prova evident que vivim en un Estat que ignora les literatures gallega, basca i catalana; actitud que no pensa rectificar. Igualment, les traduccions al català d’obres en castellà, en gallec i en basc tampoc no sovintegen, pràcticament són inexistents, la qual cosa indica que els catalanoparlants i catalanoobrants seguim menystenint una força creativa que no es mereix ni mereixem.

Un cop mort el dictador, es renovaren el format i les imatges dels bitllets i Rosalia de Castro apareixia en els de 500 pessetes, l’única dona entre els escriptors exclusivament en castellà Leopoldo Alas “Clarín”, Benito Pérez Galdós y Juan Ramón Jiménez.

Tornar a dir Rosalía de Castro hauria d’actuar de revulsiu per refer aquest esqueix:

MEUS PENSAMENTOS, ¡CÁL VOÁS TOLOS…!

Meus pensamentos, ¡cál voás tolos…!
¿Adónde vas?
¿Adónde? Adónde, si eu non o digo,
naide o sabrá.

Da fonte ó río, do río á veiga,
da veiga ó mar.
¿Qué buscás, tolos…? Si eu non o digo,
naide o sabrá.

Meus pensamentos…, ¿por qué perenes
me atormentás?
¿Por qué ís decote, ¡ai!, si adonde ides
naide o sabrá?

Cal palomiña buscás a llama
que vos queimar…
I a triste morte que vós teredes,
naide a sabrá.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *