Aquest matí, mentre avançava somnolent per la plaça de Catalunya, just davant de l’horrible edifici de El Corte Inglés (agreujada ara mateix la seva lletjor pels nòrdics guarniments de Nadal), he vist amb sorpresa com m’avançava ràudament i fent ziga-zagues un magnífic exemplar de iupi (bambes, americana, corbata i cartera de mà) enfilat en un monocicle. L’home, davant de l’aparent indiferència de la majoria de transeunts, s’ha aturat en sec davant del pas de vianants del carrer Fontanella i s’ha recolzat, des de dalt del seu artefacte, en un arbre. Quan el llum verd li ho ha permès, ha creuat en mig de la gentada i encara he pogut veure com desapareixia Portal de l’Àngel avall, ondulant la seva figura prominent entre els caps de la multitud.
Ningú no s’ha estranyat de veure l’encorbatat dalt d’aquest vehicle, propi d’equilibristes de circ i no pas (o això em sembla) d’un vianant comú. Quan he aixecat la vista de El mar, de John Banville que, imprudentment, llegia tot caminant en sortir del metro, he pensat que allò era poc normal. Però he estat gairebé l’únic. I el meu orgull de gestor cultural modern i cosmopolita ha quedat ferit. De què et sorprens, he pensat. No és gens estrany que un ciutadà corrent usi les seves habilitats en el món de l’equilbiri per desplaçar-se cap a la feina en un mitjà ràpid i àgil. I per reconduir el meu capteniment provincià, he intentat imaginar quina havia de ser, en una seqüència lògica, la següent escena que em tocava contemplar després d’aquesta primera aparició. La conclusió ha estat ràpida: ara ha d’aparèixer de dintre de El Corte Inglés, una secretària en minifaldilla, de llavis rojos i roents, profundament maquillada i guarnida amb unes pestanyes postisses, pedalant damunt d’un tricicle, ben a ras de terra i fent equilibris amb una safateta amb un parell de cafès. Però ràpidament m’he fet enrera en els meus pensaments perquè he vist que eren clarament sexistes, o sigui, políticament incorrectes. L’alternativa ha estat buscar un transexual empenyent un cotxet de criatura des de dalt d’un monopatí (un skateboard, que en deien quan jo era més jove). Ah, això sí que és cosmpolita i progre! Per si de cas, però, no he renunciat a cap de les dues possibilitats i els he buscat amb delit entre la gent que anava amunt i avall.
Però el resultat ha estat nul. Ni secretària, ni transexual. I llavors m’ha assaltat el dubte: no serà que, abatut per la trista perspectiva matinera d’anar a treballar, he estat víctima d’un miratge pretraumàtic? No serà que el iupi del monocicle no ha estat altra cosa que producte de la meva imaginació? Repapiejo?
El cas és que no tinc ni idea de què ha passat realment aquest matí. He decidit, en nom del meu cosmopolitisme i del meu prestigi com a persona informada i sobradament autosuficient, que sí que ho he vist. I a partir d’ara ho explicaré a totes quantes tertúlies pugui posar cullerada d’avui fins al dia de Nadal. I ho faré tot exhibint una acurada teoria (que encara he de construir) sobre la relativitat dels usos i costums ciutadans.
I seguiré buscant la secretària en tricicle o el transexual en monopatí, per si de cas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!