EL DRET DE DESOBEIR

Llegesc d’una tibada i en primera lectura «Ho tornarem a fer», de Jordi Cuixart, el dia després de la constitució de la Diputació de Barcelona, que presidirà Núria Marín, del PSC, gràcies a un acord amb JxCat que ha deixat amb la més gran consternació bona part de l’independentisme principatí. I en acabat aquesta lectura em deman com llegiran -si és que ho fan i amb quins ulls, amb quin ànim, amb quina predisposició- aquest manifest de Cuixart els factors independentistes d’aquests acords diputacionals amb els pessecers.

El llibre està datat a la presó de Soto del Real, Madrid, el 17 de juny de 2019, cinc dies després que s’acabàs la infàmia en forma de judici que, a més de Cuixart, va seure al banc dels acusats, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueres, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull, totes aquestes i aquests encara a la presó; i Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila en llibertat condicional. Una data necessària per abastar -i amplificar, ensems- tot el que s’ha llegit perquè Jordi Cuixart presenta en aquest llibre una part del seu al·legat final en el pretès judici, a més d’altres reflexions fetes a les presons de Soto del Real i de Lledoners. Cal atendre, també, que el 9 de juny va fer 600 dies que paga presó en nom de milions de conciutadans.

«Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó», comença dient Cuixart, i més, afegiria jo, si no tens cap motiu per ser-hi; essent-hi sense haver comès cap delicte. Diu que, empresonat, «has d’assumir que el temps lineal ha desaparegut de la teva vida» i que «el present és l’únic que et complau, i és així com la vida pren tota una altra dimensió». Un cop acceptes aquesta realitat «has de tenir clar per què lluites. Quins són els motius que t’han portat a la presó i, sobretot, conèixer on són els límits». Així, «és aquí on assumeixes que part del teu destí ja no et pertany, i que no pots fer res més que seguir el dictat de la teva consciència».

És en aquest marc opressiu i on les passes estan comptades que Cuixart reflexiona i s’enforteix: «Just entrar a la presó, amb la Txell vam decidir que ens negàvem a viure la vida a base de retrets, que era molt més útil intentar treballar i dedicar la nostra energia a crear oportunitats, condicions d’entesa i punts de trobada».

Així, «Ho tornarem a fer» és una interpel·lació individual i col·lectiva a voler preservar tossudament tots els nostres drets, tots!, car «els drets només es defensen exercint-los». És una invitació a mancomunar esforços per lluitar contra tot allò que impedeix qualsevol canvi: «L’organització col·lectiva dels ciutadans per a la transformació social de manera noviolenta s’ha de preservar en qualsevol societat democràtica».

És sobre la desobediència civil que Cuixart dirigeix bona part del seu missatge: «La desobediència civil és un dels instruments que tenen les societats per avançar. En ple segle XXI, quan l’individualisme és a l’ordre del dia, aquest compromís social ha de ser motiu de reconeixement i autoestima».

I és desemmascarant l’obediència cega, sorda i muda (i també pèrfida i manta vegades criminosa) que exigeix el poder, que es podrà entendre la desobediència civil com una proposició: «desobeïm el sistema perquè obeïm els Drets Humans».

D’aquest text de 90 pàgines se’n pot treure un suc extraordinari. Es tracta d’un text breu, en efecte, però de digestió lenta, com cal en propostes plenes de llum i sentit. La proclama de qui ara i sempre ha rebutjat l’odi i que cultiva la tendresa, que cal fer córrer perquè ens farà bé, molt de bé.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *