VARIACIONS

El món segons Pep Montes

17 d'octubre de 2006
Sense categoria
1 comentari

Aules per aprendre a escriure

Aquest vespre s’ha presentat a l’Ateneu Barcelonès el curs 2006-2007 de la seva Escola d’Escriptura en un acte deliciós que ha donat bona prova de l’extraordinària revifalla d’aquest projecte des que, ara fa un any, en van assumir la direcció Jordi Muñoz i Pau Pérez. Fa pocs dies a la premsa s’afirmava que l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès és la més important d’Europa en la seva espècie, i malgrat que no tinc coneixements suficients assumir aquesta certesa, és una evidència que els més de 600 alumnes inscrits a aquest nou curs i la seva extraordinària oferta formativa la converteixen en un referent ineludible del món educatiu del país, per una banda, i del món literari per una altra. Avui han pujat a l’escenari de la Sala d’Actes de l’Ateneu el seu president, Oriol Bohigas, la directora de la Biblioteca Nacional (ei, nacional d’Espanya), Rosa Regàs, l’actor Eduard Fernández i el cantant Miguel Poveda. Tots, cadascú en el seu paper, han estat esplèndids i s’han deixat contagiar per l’entusiasme de Muñoz i Pérez, ànimes generoses de l’escola.

Avui mateix el programa la nit al dia es fa ressò de l’acte i certifica amb les seves càmeres la importància de l’esdeveniment. I la veritat és que des d’abans de l’estiu la presència de l’escola als mitjans ha estat constant mercès, en bona mesura, a la bona feina de difusió que s’ha fet, però també gràcies al fet que un dels alumnes del curs passat, Ildefonso Falcones, ha protagonitzat un dels èxits editorials més sonats dels darrers temps, amb la publicació de La catedral del mar o l’Església del mar, en la seva versió catalana. El llibre més venut en ambdues llengües durant la passada diada de Sant Jordi  es va coure a la cuina de l’Escola d’Escriptura, sota la tutoria d’un dels seus dos codirectors, Pau Pérez.

El desplegament publicitari que ha envoltat el llançament editorial d’aquest nou best seller autòcton ha beneficiat de retop la presència pública de l’escola. Però malgrat que segurament mai el nom de l’escola ni de l’Ateneu ha aparegut tantes vegades i amb tanta freqüència als mitjans de comunicació com en els darrers mesos gràcies a aquesta novel·la, cal remarcar que, en conjunt, ens cal veure el fenòmen Falcones com a anecdòtic en el marc de la tasca global de l’escola. Avui els seus directors s’encarregaven de recordar-nos que 18 alumnes de l’escola han vist les seves obres publicades durant el curs passat, i això és un aval difícilment superable. 

Pérez i Muñoz ens expliquen que un dels objectius que persegueixen durant el curs que acaben d’encetar és aconseguir un grau de reconeixement formal per als ensenyaments que imparteix l’escola equiparable al dels ensenyaments artístics reglats. L’objectiu és ambiciós, però la matèria prima és excel·lent.

En la presentació del curs 2005-2006 de l’escola van comptar amb el suport d’Emili Teixidor i de Lluís Llach. Enguany, a la classe magistral sobre l’art d’escriure impartida per Rosa Regàs s’hi han afegit les veus potents de l’actor Eduard Fernández, que ha recitat un recull de textos d’autors diversos relatius al fet mateix de l’escriptura, i del cantant Miguel Poveda, que ha posat els pèls de punta les prop de tres-centres persones que l’escoltaven a l’Ateneu Barcelonès, amb els versos musicats del seu Desglaç.

Cal dir, també, que el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, tot i que no ha pogut assistir a l’acte malgrat tenir-ne intenció, ha visitat la docta casa (l’Ateneu en boca d’ateneïstes conspicus) moments abans que s’aixequés el teló del nou curs per donar el seu suport personal al projecte. Té un mèrit especial que ho hagi fet, encaixant la visita entre múltiples compromisos, entre d’altres coses perquè no hi havia càmeres ni fotos per al lluïment, i en temps electorals és d’agraïr aquesta mostra directa i innegable de recolzament.

Si algú en tenia dubte, ja el pot desfer. L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès és ja un referent inel·ludible per a la cultura a la ciutat i al conjunt del país. Un espai en creixement dedicat al cultiu de la sensibilitat i de l’esperit. Enhorabona, Jordi i Pau.

  1. Sovint, al nostre país, hi ha tot ple d’iniciatives culturals que em
    produeixen uns sentiments ambivalents: d’una banda copso la seva
    necessitat i oportunitat, però per l’altre tinc el sentiment que en
    quedaré per sempre més exclosa.
    Per motius purament i simple econòmics.
    Tinc pessimisme respecte el meu futur econòmic. El que m’agradaria fer
    —investigar— està molt mal pagat. Als setze anys, tinc per davant
    acabar un batxillerat, una carrera i algun possible postgrau que em
    donaria accés a una plaça de becària, senes cap mena de seguretat
    laboral i un sou de subsistència. Diners per fer cursos sobre les meves
    aficions? No crec pas tenir-ne en els propers quinze o vint anys. Per
    aprendre a escriure m’hauré d’espavilar per altres vies. Decidit.
    Possiblement, aquest pessimisme em porta a una certa paranoia: que he
    anat a l’enllaç a l’Escola d’escriptura, el primer que he mirat han
    estat les tarifes. No he seguit. Seria negatiu per a mi.
    I m’he consolat amb allò de la guineu, que quan no les pot haver, diu que són verdes.
    —Si de totes maneres, el que primer que m’interessa a mi d’un llibre és
    que sigui coherent. Si la prosa no és perfecta, es pot perdonar, però
    no que algun dels seus personatges pateix una malaltia mental
    inexistent, que hi aparegui un tren en un lloc que mai no n’hi ha
    hagut, que no lliguin els números de l’economia o que es cometi algun
    anacronisme flagrant.
    »I que la trama sigui interessant. No puc amb una novel·la que gasta
    dues centes pàgines en fer un retrat psicològic d’uns personatges que
    ja tenia clitxats al segon capítol.
    »Sobre tot, que no em soni a déjà vu, que això de l’originalitat no és precisament una qualitat sobrera de molts llibre.
    Trists consols per no dir directament: No tinc diners ni en tindré.
    Vivim en una societat on hi ha molt pocs concertistes d’arpa; és
    natural, només ho pot ser algú d’una família molt rica que es pot
    permetre l’instrument o un dels poquíssims que per casualitat hi tenen
    accés sense haver-lo de pagar.
    L’escola d’escriptura, hauria de ser l’escola, vull dir aquelles que
    estan plenes de nens. Però allí, es perd el temps ignominiosament,
    repetint mil vegades els mateixos conceptes —sovint amb errors
    sistemàtics— sense cap mena d’objectiu més enllà d’aprovar un examen.
    Quan l’escola començarà a ser realment una Escola, i foragitarà mil i
    una polèmiques bizantines que mai afecten realment els seus continguts
    i ben poc la seva qualitat?
    Aprecio iniciatives com l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès,
    però no tant per la seva utilitat personal, que per a mi serà nul·la,
    sinó com a referent d’un aprenentatge que crec que hauria de ser
    universal, el de la llengua pròpia com a mitjà d’expressió de qualitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!